Bangkok, 12 de novembre. És un dia en què el sol és el protagonista absolut i la humitat et persegueix allà on vagis, com un mosquit en una nit d’estiu. Deixem l’hostal quan ja pràcticament ens han de despertar i fer fora. La nit ha sigut llarga intentant decidir quin rumb portarem els següents dies, la improvisació ja no sembla el millor dels plans per aquesta aventura, però ja no hi ha marxa enrere. Ens dirigim al parc Lumpini, segons diuen hi podrem veure llangardaixos gegants, però mentrestant toca carregar la motxilla i continuar endavant. És un dia normal, en un barri normal, amb gent normal, tot segueix el seu curs habitual sense desviar-se del trajecte diari que anomenem rutina. Captem les olors del menjar del carrer amb l’estómac buit, però volem aprofitar al màxim el temps i continuem amb el pla. En qüestió d’hores, ens ha canviat el concepte que portàvem preinstal·lat, l’ordre erigeix entre el caos, la modernitat s’imposa a la tradició i la globalització remou els fonaments d’una ciutat que lluita per trobar l’equilibri que imposarà un nou dogma imperant.
Finalment, arribem entremig d’una batalla agònica per no fer figa, la calor s’endinsa en el nostre interior irradiant cada racó, provocant una sensació de falta d’aire tot i inhalar per sobre de les nostres capacitats. Anem observant que la urbe hi ha certes anomalies a les quals no estem habituats, certes rareses que es desvien i no encaixen. Per què es desdibuixa una construcció rudimentària entre els arbres pretensiosa de ruïnosa però alhora harmoniosa? A l’interior hi trobem ferralla que sembla tenir la funció d’exercitar els músculs, ho sembla perquè algunes tenen aspecte d’haver sigut rescatades de les escombraries. Continuem i trobem diferents grups de persones fent diverses activitats, ballant, corrent, passejant, i fins i tot una dona d’aparença sabia, tot i no ser massa gran, embeinant una espasa de forma poètica, cercant el ritme entre els moviments lents i precisos que aporten una serenor quasi mística. De cop apareix darrere nostre un llangardaix que ben bé podria empassar-se una criatura, i quan ja hem enregistrat aquests animals prehistòrics, busquem un transport que ens porti al que serà casa nostra per almenys d’un dia. Sortim al carrer més proper i el caos es torna a fer protagonista de l’escenari, els grans edificis substitueixen els arbres, però també amb la mirada posada a tocar el cel. Agafem el que serà el nostre transport preferent durant tota l’estada al país, Grab, una mena d’Uber asiàtic però amb l’aire condicionat a tot drap. Travessem la ciutat sencera i el conductor només ens adreça un Hello, tot i que el trajecte ha durat prop d’una hora a causa del dens trànsit i caòtics carrers de la ciutat. Tenim la sensació que l’idioma és un mur, un mur que separa les persones, els locals dels farangs, així és com ens anomenen als estrangers. Aquesta barrera infranquejable amaga una cultura mil·lenària, que de cop i volta ha vist com el món s’ha fixat amb ella, com una abella es fixa amb una flor, preparada per succionar el nèctar. Un territori que romangué inalterat al llarg de centenars d’anys, inexpugnable, que veu com ara milions de persones travessen les seves fronteres, jo inclòs, escrivint aquestes paraules, compartint i exclamant com de meravellós és, però que difícil és ser abella i no explicar a les altres on has aconseguit el pol·len. Arribem a l’hostal on passarem la nit, un alemany s’encarrega de rebre’ns, sembla ser bastant comú entre els viatgers, una manera fàcil d’aconseguir hostalatge de franc durant una temporada.
Ara sí, ens dirigim a buscar un local on fer el nostre primer àpat en condicions, una antiga cadira d’oficina, un tamboret i una taula de plàstic improvisen un restaurant al mig del carrer. L’idioma torna a ser un problema i em serveixen un pad thai que m’acaba fent suar encara més del que 38 graus i 90% d’humitat poden fer-te suar, però, en prenc nota per no tornar a caure-hi. Un cop el menjar s’ha posat a lloc, el nostre cap ha trobat el coixí i el sol s’acosta a l’horitzó, posem rumb a descobrir un nou barri d’una ciutat que sembla no tenir fi.
Ens dirigim al temple Wat Pho, però en el nostre camí apareix un altre recinte religiós, on llegim que va ser instruït en la doctrina budista l’actual monarca del país. Continuem recorrent els carrers que ens transporten dècades enrere. Autobusos sense finestres, cablejats laberíntics com uns auriculars trets de la butxaca, botigues de queviures en els baixos de petites cases que ja han vist créixer diverses generacions. En una d’aquestes interrompem el programa preferit d’una senyora d’uns vuitanta anys, que ens ven amablement una ampolla d’aigua fresca per prosseguir amb el nostre camí. Després d’una llarga caminada arribem al recinte del temple, on s’ubica un gran buda reclinat, mostra un posat humil i tranquil. Humil si obviem els quilos d’or pintat que s’utilitzen per decorar-lo i ornamentar les parets, columnes, portes, sostres i totes les nomenclatures arquitectòniques existents. Tot i aquesta ostentositat, en cap moment sembla tenir un significat autoritari o de domini de poder, tot el contrari, és una mostra de cura màxima en els detalls, l’excel·lència perseguida per un mantra de generositat que acosta el que està en mans dels privilegiats a tota persona terrenal. El nostre guia ens explica què simbolitza el budisme en el seu més estricte significat, una pràctica que no es concep com una religió, sinó com una filosofia de vida, una guia moral i espiritual que acompanya en un camí que transcendeix la vida, finalitzant amb l’extirpació de tot allò que ens fa humans, com els desitjos o el sofriment. Em tranquil·litza saber que si la meva vida només està composta per males accions, la pitjor reencarnació que em podria tocar és una rata. Després de sopar en un local massa pulcre, la nit ens guardava una última experiència.
Amb el cansament de l’adaptació horària a sobre, no estem disposats a assumir una caminada d’una hora altre cop, així que decidim esperar asseguts en una parada d’autobús i mimetitzar-nos entre els locals. Van passant autobusos per davant nostre, i cap sembla tenir intenció de recollir-nos, fins que deduïm, que segurament els hem de fer parar nosaltres. Sense acabar d’aturar-se del tot pugem d’un salt. És un vehicle molt antic, atrotinat i sorollós, conduït per una dona que es baralla amb un canvi de marxes que dificulta la seva feina. Se’ns acosta el seu ajudant a cobrar el tiquet, són 8 bats per persona que paguem rigorosament. La nit acaricia els carrers de la ciutat, amainant l’ebullició que cada dia colpeja aquesta gran metròpoli, l’aire s’escora entre les finestres i es posa sobre nosaltres, durant uns instants tenim la impressió de no estar tan lluny de casa, una sensació reconfortant que ens fa traslladar a una nit d’estiu, una nit d’estiu on la calor resisteix i on aquell mosquit encara és present.
