22 de novembre, Khao Sok. Arribem a les cinc del matí després d’una nit molt moguda a alta mar. Un vaixell ens ha retornat a terra ferma mentre intentàvem dormir i no caure de les lliteres. Algú ha vomitat sobre les meves vambes, no les hauria d’haver deixat davant del lavabo. Ens esperem al costat del moll on ha atracat el vaixell, sota un cobert metàl·lic que ens resguarda de la pluja incessant. El soroll de les gotes impactant a sobre del sostre ens manté desperts durant la llarga espera del nostre següent transport. Dormo també durant tot el trajecte a l’autobús, la pastilla que vaig prendre m’ha deixat tan estabornit que no aconsegueixo despertar-me del tot fins a arribar al parc natural. Un cop el conductor atura la furgoneta i ens deixa davant l’hostal, ens adonem que ens hem equivocat.
La zona que volíem veure estava banyada per grans llacs i parets verticals farcides d’arbres. Aquí només hi ha un insípid riu, un carrer envoltat de cases, restaurants i hostals, com si del far west es tractés, però substituint els porxos de fusta per planxa de ferro. Contractem una excursió amb caiac pel riu amb un home d’uns setanta anys que ens fa de guia, sense saber ni una sola paraula en anglès. Ens va ensenyant els animals que hi ha, com algunes serps dels mangos, ocells, micos i un gos abandonat que a mig recorregut es suma a l’excursió . Abandonat o lliure, depèn amb quins ulls ho miris, si occidentals o locals. Durant el trajecte de tornada a la caixa posterior d’una pickup, el nostre guia treu un petit farcell d’arròs envoltat amb fulles, l’obre i li dona al gos que s’ho menja de bona gana. Quan ell ho decideix, salta i desapareix entremig dels arbres.
Tots aquests petits negocis regentats per persones de la zona i amb pocs recursos, em recorda a casa meva, a l’inici de l’arribada dels turistes nord-europeus. Quan cada família buscava una nova via d’ingressos, una nova oportunitat. Deixant enrere els seus oficis i aprenent nous idiomes per poder vendre testos de terrissa a un alemany. Arriba la nit i ens preparem per sortir a explorar el parc amb companyia d’un nou guia, uns frontals, i la foscor que ens envolta. Veig animals que només havia vist en pel·lícules, com llangardaixos de totes mides i colors, aranyes gegants i peludes, escorpins luminescents i, entre la penombra i els arbres, el rostre d’un petit Langur de Robinson, amb uns ulls enormes, ens mira preguntant-se per què estem destorbant el seu suculent àpat de fulles verdes.
Es fa de dia i altre cop ens espera un llarg trajecte amb autobús. Deixem enrere el poble i ens dirigim cap a Phuket, on haurem d’agafar un avió per moure’ns direcció al nord del país. Part del viatge el perds en trasllats, això diu tothom, i això pensava jo. Però aquests moments són petites pauses imprescindibles. Pauses d’un corrent de dopamina que inunda el teu cervell, un cervell que demana més experiències, més records, més indrets, més fotos, tot per mantenir un estat de felicitat etern. Tot i que a vegades les hores també es fan eternes, m’agrada seure, mirar per la finestra i limitar-me a observar com passa el món al meu voltant. Com si de la meva vida es tractés, van pujant i baixant persones. Persones que seuen el teu costat, i que, quan arriben al seu destí, s’aixequen i desapareixen. Quan torno a obrir els ulls, han passat 5 hores, i aquell autobús atrotinat aparca a l’estació de Phuket.
Ens prenem la resta del dia amb calma i visitem la ciutat antiga, o el que era el poble original. Hi trobem certa influència colonial en l’arquitectura, edificis blancs, beix, blau pastís, grocs. Aquesta singularitat és deguda al fet que antigament era un port comercial molt concorregut per europeus, un fet distintiu que va nodrir el centre neuràlgic i que quasi no veus a cap altra població del territori. Portem deu dies seguits alimentant-nos a base de fideus d’arròs o arròs en la seva forma més bàsica, alternant cada àpat per no repetir dos cops seguits, i la cultura culinària tailandesa és increïble, a quasi qualsevol paradeta et serviran un àpat digne de restaurant a preu d’un cafè. Però així i tot, necessitàvem fer una copa de vi, una mica de pa, oli d’oliva i pasta, així que com dos turistes que som, busquem un restaurant italià per sopar un bon àpat mediterrani.
Acabem la nit refugiats en un centre comercial mentre cau una tromba d’aigua inesperada. La calor persisteix després de la pluja i és una sensació irracional per a mi, diria que quasi antinatural. Tenim associat que l’aigua significa frescor, que cada gota purifica i desperta la natura latent. Però no tot respecta el que pressuposem, el món el normalitzem nosaltres especulant envers un ordre que s’estavella amb el simple fet que aquesta incessant pluja no és fidel al nostre absurd suposable.
