14 de novembre, en algun lloc de la província de Krabi. Sembla que ja hem deixat enrere el desgavell del somni també anomenat jet lag i ens despertem a una hora prou decent. Esmorzem en el bar de sota, som pocs clients, però en el local hi ha molt de personal, cadascú executa una tasca de forma precisa fins al punt de preguntar-te quants passos son necessaris per fer una truita. Aquests negocis pensats pels occidentals fan adonar-te de com el turisme arriba a canviar els països , econòmicament perquè ofereix noves oportunitats laborals més dignes, però alhora et notes més còmode, i això significa que s’està estenent una homogeneïtzació de cultures dominants que extingeixen les que tenen menys projecció.
Lloguem una petita moto que serà a partir d’aquell dia el nostre bitllet personal a les millors aventures que viurem en aquest país, i segurament, la d’aquest dia acabarà sent la més increïble i inesperada de totes. Ens incorporem al trànsit i el primer a tenir en compte és que condueixen per l’esquerra, segurament un dels aspectes més difícils d’interioritzar i que ens portaran diversos espants. Creuem la ciutat i posem rumb al Tiger Cave Temple conduint per les carreteres que per sorpresa nostre tenen millor estat que moltes de les que tenim a casa. Es respira un aire paradisíac amb palmeres, vegetació exuberant i molta humitat que et traslladen a una illa japonesa del pacífic. Les cases es projecten en direcció a la via, obertes, sense res que impedeixi el pas de qui vulgui entrar, son un mirall que reflexa com son els habitants d’un país que expira d’una forma explicita, però natural, una fraternitat tant lluent que encega.
Aturem la moto al peu d’una imponent muntanya solitària, rocosa però amb una frondositat verdosa que s’apodera de totes les escletxes, apuntalant quasi de forma sobrenatural l’idíl·lic massís. Amb la mirada posada al cim, caminem per sobre la terra rogenca entremig dels edificis que componen part del recinte religiós fins arribar al primer esglaó, ara només ens en queden 1260 per assolir la glòria. A partir del 400 comencem a veure que l’empresa serà més dura del pressuposat, l’alta temperatura i la humitat intensa fa estralls en els nostres organismes, els escalarons tenen unes dimensions que no son pròpies d’un país on l’altura mitjana ronda el metro setanta, i, les provisions d’aigua comencen a minvar-nos. No defallim i els nostres peus trepitgen el número 1260 aproximadament una hora després de començar el repte. Les vistes ens tallen l’alè que tant intentem recuperar, perquè si el territori és sorprenent des de terra, amb aquesta perspectiva és encara més superb. Abans de començar el nostre descens apareixen uns visitants inesperats, inesperats perquè tot i els avisos d’altres viatgers a l’inici del trajecte, aquell paisatge ens havia abduït de tal manera que teníem una família de monos observant les nostres motxilles amb curiositat i certa intenció d’apoderar-se d’elles. Amb només algun enfrontament contra aspirants a mascle alfa, vam aconseguir arribar altre cop al peu de la muntanya amb totes les nostres pertinences a sobre. Però abans d’abandonar el recinte, gràcies al suggeriment d’un bon amic, caminant 15 minuts a través de la selva ens allunyem de la multitud i ens trobem amb un poblat de monjos de poques barraques enmig de la vegetació. Es respira una tranquil·litat absoluta i un silenci només trencat pel cant dels ocells i el so de l’aigua que sembla que broti dels mateixos arbres d’on raja. Tot i conviure en un espai natural, no tenim la sensació que existeixi l’harmonia, més aviat una invasió d’un espai on aquell assentament aclapara i força l’entorn a adaptar-se a les seves normes. Encara que el budisme predica el respecte per totes les formes de vida, i pot semblar una contradicció, les coves convertides en altars de meditació, encara que només sigui per una estoreta i unes espelmes, com si es tractés d’un escenari, et fan reflexionar si queda algun espai lliure de la influencia humana i quin dret tenim d’ocupar-lo, perquè sembla que sospesem el privilegi de predicar la llibertat com un concepte utòpic pels humans, però inassolible per la resta de vida degut a la nostra pròpia existència. Realment no és una injustícia, sinó una hipocresia, perquè aquests drets morals creats per conviure entre la nostra societat no s’apliquen a l’actor principal d’aquesta obra mestra anomenada vida.
El soroll dels nostres estómacs trenca el moment, i és que ja son pràcticament les quatre de la tarda i encara no hem menjat res. És hora de trobar un lloc barat per dinar i un bon pla per fer a la tarda. Així doncs obrim Google maps i escollim aleatòriament un lloc prometedor per visitar, en direcció contrària a les zones més massificades però no massa lluny de l’hostal. Ens col·loquem els cascos atrotinats, que segurament poca cosa farien en cas d’un accident, fem cabre les nostres motxilles a sota els seients i engeguem les motos rumb a una nova aventura. Les carreteres es van alternant entre trams prou decents i d’altres en obres que es converteixen en camins de terra. El transit és prou caòtic, però un caos amb cert ordre al qual t’has de mimetitzar i aprendre a anticipar, com avançaments continus tot i haver-hi l’altre carril ocupat per cotxes en sentit contrari. La desesperació comença a fer acta de presència quan portem prop de mitja hora i no hem identificat cap local amb pinta de servir àpats al llarg de totes les cases que ocupen els marges de les carreteres.
Però de cop i de volta observem una munió de persones carregades de queviures entrant i sortint d’una plantació de palmeres. Clavem els frens i sense pensar-ho dos vegades virem i entrem al camp on per sorpresa i sort nostra hi havia un petit mercat local improvisat. Aturem els motors, ens traiem el casc i posem el peu de la moto. Aixequem la vista i observem que les mirades es centren en nosaltres, que fan dos turistes en un lloc com aquest. És una oportunitat única per poder contemplar un moment, en un lloc determinat, on succeeixen les vides d’unes persones a milers de kilòmetres d’on transcendeix la meva. Tot tipus d’aliments, com carn i peix, omplen les paradetes formades per fustes i tendals. A l’aire lliure, amb una calor intensa, amb les mosques com espectadores. Els vilatans de la zona observen els productes i decideixen que soparan aquella nit, tots semblen conèixer-se i el mercat es converteix en un punt de reunió, on saber què li ha passat al veí és més important que la comesa a la que venien. Entremig de tot trobem una senyora d’ètnia malaya-musulmana, que no entén res del que li demanem, però per sort el seu fill amb un anglès sorprenentment bo ens serveix pràcticament tot el que els hi quedava a un preu que no tornarem a trobar en tot el viatge. 20 baths per cada ració de pad thai, una espècie de takoyaki i un postre de color verd que a dia d’avui encara no sabem que era. Tot cuinat per una dona d’una gran tendresa, que insufla el seu amor a tots els plats que elabora, ja sigui per la seva família o els clients que la visiten cada dia.
Seiem als peus d’una torre de llum i endrapem tot el bufet en pocs minuts, mai havia menjat amb una voracitat igual. Ja amb la panxa plena i les forces recuperades, tornem a prendre la carretera, rumb a un lloc encara per descobrir. Anem fent kilòmetres, gaudint del paisatge verge, verge perquè només està dissenyat per la vida de les persones que l’habiten. Escoles amb esplanades tant grans que no saps quan comencen o quan acaben, magatzems de totes mides, formes i per tot tipus de coses. Habitatges antics, tradicionals, atrotinats o moderns. Són la residència de famílies igual de variades, algunes comencen una nova vida, i d’altres s’estan acomiadant d’ella.
Desenes de cotxes aturats a la carretera fent cua per entrar a un pàrquing de terra ens desperten de l’embadaliment i toca esbrinar què està passant. Diverses persones amb armilles semblen organitzar el trànsit i ens indiquen que aparquem la moto entremig d’altres, sense cap escapatòria per les que decideixin sortir. Son vora les sis de la tarda i el sol comença a desaparèixer darrera les muntanyes perseguit per la calor, com un vell quinze d’agost. Caminem pel que sembla ser un festival local amb paradetes de menjar, un escenari, inflables, llums i un gran llac on es reflecteix aquest últim capítol. Arriba gent dispersa de tota la contrada, amb tota classe de vehicles, per camins, per carretera, amb cotxes, amb motos, a peu. Un lloc remot on reunir-se i amb el permís del temps gaudir d’uns instants de llibertat planificats a mesos vista. Entre la sorpresa i la curiositat, alguns nens ens saluden i segueixen mentre anem observant aquell muntatge. Se’ns acosten alguns locals a demanar-nos d’on som i que fem allà, i amb tota sinceritat els comentem que no sabem ben bé on som ni que és aquell esdeveniment. Ens expliquen que estan celebrant el Loy Krathong, el qual consisteix en el llançament de petites embarcacions sobre l’aigua. Aquestes simbolitzen la renuncia dels mals i l’alliberació de les parts negatives d’un mateix. S’encenen els llums i comença la festa, sona música tailandesa de tots els estils que aplega la gent davant l’escenari, amb moltes ganes de festa i passar-ho bé. Ens sentim afortunats d’estar en aquell lloc i en aquell moment, per poder compartir les melodies amb aquella gent, de ser testimonis d’un dia on un poble es reuneix per deixar enrere tot allò dolent i abraçar la vida de forma generosa. Es fa tard i ens toca a nosaltres deixar enrere aquell moment, que romandrà a la nostra memòria per sempre. Conduïm en plena negre nit, pel mateix camí pel que hem vingut, amb precaució, però embadalits, com si encara d’un somni es tractés.
