Barcelona, set de gener. Comença un dia nou, i l’olor de cafè s’escampa per tot l’habitacle on em trobo. Després d’un any, torno a ser aquí altre cop, camí cap a una nova aventura. Però amb una petita diferència. Aquesta vegada serem tres. En Christopher, probablement la persona amb qui he compartit més hores de vol, l’Enric, que descobrirà si es pot dormir sobre un tauló de fusta, i un servidor, amb un simple i únic objectiu, estar present en el moment i al lloc el qual em trobo. Pot semblar una cosa mundant i conformista, però moltes vegades som més conscients de les nostres vivències des de la distància. Quan les recordem ens veiem des d’una perspectiva elevada, com si haguéssim exhalat la nostra ànima i ara fóssim a uns metres per sobre nostre, observant matisos que no havíem percebut abans, com l’olor d’aquell encens que flota per l’aire, l’escalfor del sol que irromp a través de les escletxes dels núvols o la fressa de les motos passant a escassos centímetres. Arribem a l’aeroport i ens dirigim al taulell de Shenzhen Airlines per descobrir si els bitllets que semblaven sorprenentment barats ens portaran a lloc.
Amb tota aquesta parafernàlia encara no he esmentat el nostre destí. El topònim està format per dos lexemes que donen significat i identitat a tot el país. Việt Nam. Intentaré descriure cada part tal com ens ho van explicar, suposo que no serà el més rigorós, però almenys, si com ho entenen els seus habitants. Việt representa l’ètnia més extensa, i alhora, tots els valors positius que pots imaginar-te. Però els que recordo, i observes cada dia, són la generositat, per oferir-t’ho tot sense tenir res, la perseverança per seguir endavant tot i les dificultats, i l’honradesa per cobrar-te el preu just i retornar-te fins a l’últim cèntim del canvi. Nam pot significar sud o també home, però en aquest cas fa referència a la localització geogràfica, per tan els Viets del sud. Així doncs, posem rumb cap aquest racó de món.
Després de 2 àpats mediocres i més de 20 hores de trajecte, aterrem a Hanoi. Des de la finestra de l’avió observo per primera vegada el país que serà casa meva durant un mes. Fent els càlculs, això és un 8,2% dels dies que té un any, potser vist des d’aquesta perspectiva, dir que serà casa meva no és tan agosarat. Puc veure un aeroport més aviat antic, envellit pel pas del temps, amb un formigó ennegrit per la pluja i el sutge de la contaminació, amb estructures metàl·liques consumides que serveixen per emmagatzemar avions parcialment desmuntats, no sé si per falta de recursos o perquè han caigut en l’oblit quedant inalterats en el temps, com una fotografia color sèpia feta per turistes europeus als anys vuitanta.
El primer que has de fer quan arribes a un país nou és localitzar el pitjor ‘’antro’’ i deleitar el menjar més autèntic. Aquest primer cop realment et sorprèn, et fascina pensar que estàs assegut en un tamboret de plàstic de no més de 30 centímetres al mig d’un carreró on van passant motos per darrere teu mentre menges una sopa de fideus anomenada Pho i beus una cervesa amb els teus amics al costat d’uns malais que et diuen que han estat a Barcelona. Però el que encara no saps, és que aquest magnífic plat local, serà el que menjaràs durant els següents trenta dies per esmorzar, dinar i sopar. Bé, potser ho he exagerat una mica, però per algú a qui no li agraden les sopes, és tot un desafiament. Sé que pensareu, a qui no li poden agradar les sopes. Doncs aquí teniu un ésser humà a qui no l’entusiasmen. El més graciós és que quan era petit, la meva àvia va intentar per activa i per passiva que en mengés, i mai ho va aconseguir. Ara no sé si estaria orgullosa o colèrica de saber que el seu net s’està menjant un caldo en un país del sud-est asiàtic. Segurament i sense cap mena de dubte, deu ser la primera.
Abans d’anar a dormir tenim una missió primordial i totalment vital. Aconseguir a bon preu una peça imprescindible per aquest viatge. És un element que ens permetrà arribar a llocs on no podríem arribar, i sobretot, fer-ho amb seguretat i estil. Comença a ressonar la nit, i després de regirar les botigues del barri i aconseguir unes crocs per set euros, tornem a l’hostal. Pugem les estretes escales metàl·liques pintades d’un color groc intens que grinyolen a cada pas, estrenem les sandàlies amb una bona dutxa, i per fi, acluquem els ulls. La llum es difumina a poc a poc, la foscor s’escampa, la ment s’enterboleix com un mar en calma i quedem totalment sopa.
Vull agrair als meus amics i companys d’aventures tot el suport que vaig rebre durant i després del viatge. Sense ells res d’això seria possible. Les fotografies, les experiències, els records, i el més important, els somriures. Gràcies.
