Hanoi, cinc de la matinada i trobem la porta barrada. Ens despertem ben d’hora per canviar de ciutat. Anem cap a Ho Chi Minh o també anomenada històricament Saigon. Els carrers són foscos i tothom encara dorm, bé quasi tothom, perquè al peu de la vorera hi ha una senyora preparant els productes que té previst vendre durant el dia d’avui. Una dona d’edat molt avançada, calculo que d’uns vuitanta anys i seu sobre el ferm que no destaca per la seva comoditat ni netedat. Treu d’una caixa una sèrie de bosses de plàstic de tots colors amb les fruites i verdures que segurament cultiva a la seva petita parcel·la als afores de la ciutat, allà on el negre l’asfalt es difumina i dona lloc al marró del sòl terròs. Les col·loca amb cura, l’una sobre l’altre, en uns cistells de ”mimbre” que es penjarà a l’esquena per recórrer la ciutat fins a vendre l’última de les peces. El dia anterior vaig estar fotografiant d’aquesta escena perquè és la més reconeixible i representativa del país. Una senyora gran amb el barret tradicional amb forma cònica caminant per una avinguda concorreguda resulta la millor de les postals, i una imatge que segurament d’aquí a uns anys serà quasi impossible de veure. Però no vaig pensar en l’estampa que estic observant ara. Del que realment significa que jo pugui prémer el botó i capturar aquell moment. Estava romantitzant la pobresa i l’explotació d’una persona que amb prou feines es pot sostenir dempeus. Perquè per molt bonic que sembli amb un filtre de 35 mil·límetres i una melodia de fons, al darrere hi ha una realitat que no sona tan bé, i encara que pugui caracteritzar la tradició i un estil de vida que acabarà per desaparèixer per sempre, i que forma part de la identitat del propi país, aquesta senyora haurà de continuar aixecant-se a les quatre de la matinada fins que arribi el dia que ja no vegi sortir el sol.
Arribem a l’aeroport i el cel comença a trencar-se sobre l’horitzó, la foscor perd protagonisme i dona pas a llum verdosa que il·lumina els vidres de l’avió. Quan obro els ulls em desperta una dolça veu, una cançó que parla del país el qual em trobo. Tot i que fa quatre dies que he arribat, tinc la sensació que he viscut cada nota, un sentiment entre la nostàlgia i l’entusiasme per descobrir si aquest somni del qual m’acabo de despertar ha sigut real. Ens acomodem a l’hotel Kim Long, a l’última planta, on abans sembla ser que hi havia un terrat i ara s’ha improvisat una habitació. Per arribar al quart pis hem de pujar més escales de les que normalment esperaries, però el més ardu és recordar-se’n de quin esglaó era el que mesura més que la resta. Pot semblar una insignificança o irrisorietat, però cinc centímetres poden marcar la diferència entre arribar a dalt o acabar a baix altre cop.
Segons la nostra minsa planificació, que rau en decidir a les dotze de la nit que farem el següent dia, tenim únicament una jornada per visitar aquesta ciutat de més de deu milions d’habitants. Així doncs, un cop hem esmorzat, dinat, o tot alhora, anem a explorar els llocs més emblemàtics. Visitem el museu de la guerra, i mentre sec a una cadira de ferro a la sala principal, una brisa travessa l’espai, i entre el cansament i la calor el meu cap comença a caure sobre la persona que tinc al costat. Tampoc ens perdem el gran basar, on amb prou feines pots caminar pels estrets i concorreguts passadissos. A cada paradeta t’ofereixen tot allò que no necessites, i si vols pots regatejar el preu i emportar-te una jaqueta que diuen ser impermeable. Fem una breu aturada al famós mercat del llibre, on pots trobar diverses botiguetes amb exemplars en anglès, vietnamita, i si busques bé, guies turístiques antigues en castellà.
Aquesta ciutat és com el corrent torrencial d’un riu, si no segueixes el seu curs, t’arrossega sense contemplacions. És sorollosa, molt concorreguda i sense un ordre aparent. Però si t’atures un petit moment, t’apartes i observes amb molta atenció, veuràs que cada goteta s’organitza per mimetitzar-se i fluir al mateix ritme. Un ritme que fa bategar aquell carrer on els arbres semblen rivalitzar amb els gratacels, l’autobús que ens porta exigint pas constant amb el clàxon incrustat al dit del conductor o els motors de centenars de motos que componen una melodia sincronitzada a la batuta del semàfor, en resum, com un sistema que forma part d’un engranatge perfectament coordinat.
A la distància emergeix un edifici vermell imponent. Un gratacel cúbic amb projeccions nacionalistes com la bandera, clams al comunisme i al seu heroi, Ho Chi Minh. Sí, perquè la ciutat es diu així, no en un exercici de llibertat per honrar a aquesta figura, si no per recordar cada dia als opositors del sud qui és ara el seu líder. A vegades, en aquest riu, s’hi formen meandres. Petites zones on el caos desbocat respira i l’aigua s’asserena. Quan arribem al peu d’aquest enorme bloc de formigó, trobem una estampa que no apareix a cap guia turística. Un solar abandonat entre els dos-cents cinquanta metres de luxe i el riu Mekong. Segurament pensaràs, que té d’especial, perquè has de viatjar a l’altra punta del món per veure una cosa que tenim a qualsevol ciutat del nostre país. Bé, per mi, això és el que ho fa realment especial, perquè són aquests moments quan t’adones que tot i ser a deu mil quilòmetres de casa, a un país del sud-est asiàtic, comunista i amb una cultura la qual el més proper a nosaltres és un entrepà, en el fons no som tan diferents uns dels altres. A la vora d’aquest riu hi seuen tota mena de persones. Avis que llencen una canya de pescar ja desgastada, joves que aparquen la moto i mengen mentre els grans vaixells de carbó passen davant seu, i famílies que gaudeixen d’un petit instant del seu propi caos. I com si aquesta escena fos un paral·lelisme perfecte, observo com el riu i la seva gent, segueixen el seu propi curs.
Deixa un comentari