Dimarts tretze de gener. No sembla que sigui el millor dels dies, però tampoc ho ha de ser. Ens trobem a una hora de la ciutat on estem hostatjats, Da Lat. Començo el capítol quan el sol ja comença a desaparèixer per l’horitzó, empenyent l’aire fred de les muntanyes cap a les valls. I és que a vegades el millor arriba al final, quan menys t’ho esperes, i alhora quan menys ho desitges, perquè quan les experiències maduren, són com el vi, com més temps passa, millors. I ara que ho penso, no havia caigut que era dimarts tretze fins que ho he escrit, i em sembla còmic pel que ens està a punt de passar.
Hem estat tot el dia explorant la zona amb la nostra muntura, veient temples, cascades, pobles i deixant-nos perdre pels camins sense senyalitzar. Ens aturem al mig del carrer principal d’un poble quan la mainada comença a sortir de l’escola, o com diem a l’Empordà, de ‘’col·legit’’. Quan estic viatjant m’agrada observar situacions quotidianes, petits moments que poden semblar insignificants i irrisoris, però que defineixen i expliquen molt més del que pots veure als llocs més emblemàtics. És una escola petita i totalment corrent, com aquesta n’hi deu haver centenars. No es troba en una ruta popular o transitada per turistes, i els nens frisen per saludar-nos i rebre una resposta que dibuixa un somriure d’orella a orella al seu rostre. Els pares esperen a la porta un cop han acabat la seva jornada laboral i se’n van cap a casa a començar a fer el sopar, no sé ben bé si per herència francesa o per adaptació a l’horari solar, a les sis de la tarda el menjar ja és a taula. Cada vehicle s’aprofita al màxim de la seva capacitat, i no em refereixo a l’homologada, si no a l’espai físic disponible. Motos amb quatre o cinc persones que semblen autèntics puzles. Explicant tot això no vull reivindicar el fet que sigui necessari buscar els llocs més remots possibles per trobar l’autenticitat. I és que a vegades tinc la sensació que existeix una competició per magnificar i alçar la cresta per veure qui és el més explorador. Has d’explicar el que vius destacant el lloc el qual et trobes, no emfatitzar on et trobes tu.
Girem la clau i fem que les rodes comencin a moure’s altra vegada, direcció cap a casa. Bé no a casa de veritat. No sé si és una qüestió única de la nostra llengua, però em resulta curiós com associem un lloc el qual potser no hi passarem més hores de les justes per dormir-hi, com casa nostra. Una casa a milers de quilòmetres del nostre poble, un habitatge que no té una porta marró clar amb dues finestretes, que tampoc té dos balcons a la façana, segurament tampoc té un jardí amb un cirerer que no fa cireres, i que quasi segur tampoc tindrà una persona que et faci un petó de bona nit. I tot i així, li continuarem dient casa nostra, perquè cada dia necessitem retornar a algun lloc.
Les carreteres de Vietnam poden ser moltes coses, però de bones gens ni mica. Hi ha sorra a les voreres, pols que aixequen els vehicles, fum dels focs que cremen les escombraries davant de casa, camions adelantant frenèticament sense cap contemplació, i molts forats. Quins forats. Alguns estic segur que podrien rivalitzar amb cràters, si és que el seu origen no és aquest. Dit això, crec que ja podeu deduir per on va encaminat aquest relat. Un de nosaltres comet un petit error i fica la pota fins al fons, o més ben dit la roda. En Chris s’atura i baixa a revisar l’estat dels pneumàtics. En un primer moment no sembla gran cosa, li dona una coça a la de davant, i després a la de darrere per mesurar l’abast de la cagada. Quan arribo jo ja està més tova que un flam, estem en mig del no-res, comença a fer-se fosc, encara queda una hora fins a la ciutat, i ens trobem en una carretera vietnamita. I com ja he dit, no tenen res de bo, fins i tot han estat a punt de matar-nos, en ocasions que en aquell moment encara no podíem ni imaginar. Però si hi ha una cosa bona a les carreteres d’aquest país, són precisament els vietnamites. Preguntem a dos homes que a on ens poden solucionar el problema, i per sort nostra, a no més de dos-cents metres hi ha un petit taller mecànic. Un taller on el caos d’aquesta societat s’ha integrat en un ordre inexistent, cada tasca requereix més temps en la cerca de l’eina, que en la pròpia feina. Desmunten la llanda i les possibilitats de tornar comencen a esvair-se. Una esquerda recorre el nervi principal i l’aire s’escapa sense cap esforç. Després de diversos intents de comunicació amb el traductor i amb senyes, el mecànic i la seva gran experiència ens tornen a col·locar a la carretera.
Només puc tornar a donar-li les gràcies des de la més profunda sinceritat.
Una carretera amb les mateixes pèssimes condicions que abans, però amb un nou actor, i no pas poca cosa, la foscor de la negra nit només interrompuda momentàniament per la minsa llum dels nostres frontals obrint-se pas. I com un miratge, el blanc ens torna a envoltar, els hivernacles de la ciutat de Da Lat ens donen la benvinguda, i ara si, arribem al final d’aquesta via accidentada, i del dimarts tretze de gener.
