RosAroundTheWorld

Etiqueta: Tailàndia

  • 20 d’octubre, Garriguella

    20 d’octubre, Garriguella

    20 d’octubre, Garriguella. No he tornat enrere en el temps, sinó al futur, o més ben aviat al present. Em trobo immers a la quotidianitat de la meva existència, en els problemes que conformen la meva rutina diària. Revisc aquells records i només penso a escapar-me per tornar a engegar la moto i submergir-me en aquella utopia. Com aquell dia, camí al poble de Pai, les tres hores de trajecte per les carreteres muntanyoses van ser un segon del rellotge anomenat vida. Un segon i estic a terra. El cavallet de la moto frega l’asfalt, perdo el control i acabo sobre el ferm, amb la gran sort que cap vehicle ve en direcció contrària. Els errors surten cars, però aquesta vegada estava d’oferta.

    Finalment, arribem sencers al poble i ens dirigim al restaurant Mama noi, on per sorpresa, un dolç ens apropa molt a casa, creme brulee. Els propietaris són una parella jove, ell és francès, i per sort nostra, molt bon cuiner. Puc dir que he menjat un de les millors postres que recordo, en un país que ni existeixen els ingredients per fer-lo. Anem fins a l’allotjament que hem reservat per passar la nit, on ens rep una senyora amb cara de no entendre ni fava de què li diem. Acaba trucant la filla, que li explica que tenim reservada una de les dues casetes de fusta que tenen per llogar. Descarreguem tot l’equipatge i abans que el sol comenci a desaparèixer  ens dirigim  a un petit poble envoltat d’arrossars.

    Els camins per arribar estan realment atrotinats, ple de forats, pedres i esllavissades. Anem trobant cases esquitxades pel paisatge, com si algú hagués determinat que la seva posició componia una obra d’art meditada. Un carrer conforme el nucli de la vila, que no deu tenir més de vintena de cases. Sobre els camps, hi ha unes construccions de bambú que permeten caminar sobre d’aquests, tot i que cada passa, deforma i fa grinyolar l’estructura, minvant la nostra confiança en la seva resistència. El sol decideix que per avui ja en té prou, i ens toca seguir els seus passos abans no sigui massa fosc per esquivar els forats del camí. Però resulta, que la moto d’en Christopher estava assedegada i s’ha begut tot el dipòsit. Comencem a preguntar per les cases si hi ha algun negoci o particular que ens pugui vendre una mica de combustible. Per sort nostra, la botigueta del poble, que ja tancava la porta, té ampolles de Coca-Cola amb gasolina.

    Creuem els camps quan la foscor ja ho ha tenyit tot de monocroma, esquivant amb dificultat els obstacles, però em permeto un petit instant per apartar la mirada. Les cases s’il·luminen com un far al mig d’un oceà de negror, revelant una fotografia, que traça la vida de les persones que conformen aquestes llars. Com un escenari, il·luminat, i jo entre els seients buits, com l’únic espectador dels actes interpretats per mares cuinant el sopar dels fills, aquests fent els deures per a demà a l’escola, i, pares arribant d’un llarg dia de treball i abraçant la família. Em pregunto qui m’ha convidat a veure aquesta obra tan senzilla, però alhora tan gran.

    27 de novembre, esmorzem un bol d’arròs amb carn, anomenat Pad Krapao. Ocupem part del matí visitant alguns dels temples del poble de Pai, i sí, sembla que com més al nord anem, més espectaculars són. Trobo que la senzillesa dels materials convergeix amb el perfeccionament de cada forma, de cada mosaic de pedres precioses, de cada dibuix pintat a les parets. Uns edificis que conviuen d’una forma més natural, arrelats a la cultura de les províncies i apropant el budisme al dia a dia de les seves gents. A la tarda hem planificat una visita molt especial, una cova anomenada Tham Lot, ubicada a escassos quilòmetres de la frontera amb Birmània. El recorregut de prop d’una hora per les carreteres revirades i muntanyoses concedeix uns paisatges de postal. Camps d’arròs en terrasses, plens de pagesos treballant les seves terres, sembrant el que un dia recolliran els seus fills. Cases i poblets remots que civilitzen la naturalesa salvatge, com petits bastions d’humanitat enmig d’una batalla de resiliència.

    Arribem a l’entrada de la cova i programem amb l’oficina una visita per l’hora en què l’espectacle dona el tret de sortida. Són les sis i la nit comença a fer acte de presència. La nostra guia, una dona d’uns seixanta anys, amb sandàlies i més enforma que nosaltres, engega una espècie de llum d’oli que mai havíem vist. Desprèn una calor igual d’intensa com la llum que il·lumina les cambres de la gruta, amb grans formes rocoses esculpides pels corrents d’aigua, les gotes i els excrements. Cada vegada ens acostem més al punt que anisàvem contemplar. Travessem un riu subterrani infestat de peixos gegants, a bord d’una petita embarcació construïda amb canyes. La llum de la llanterna comença a deixar de ser necessària, perquè una gran portalada s’obre davant nostre en aquesta catedral de pedra natural. I els feligresos, sempre fidels, retornen a casa seva. Milers de falciots busquen el seu niu per passar la nit, formant un núvol tan dens que enterboleix el crepuscle. A l’esdeveniment s’hi sumen milers de ratpenats, que a diferència dels ocells, abandonen la seva llar, posant rumb a l’abisme nocturn.

    28 de novembre, sempre m’han dit que els trajectes de retorn són més ràpids que els d’anada. Mai vaig entendre el perquè, però en aquesta ocasió és diferent. Sense cap mena de pressa per albirar el nostre destí, observem amb deteniment tot el que ens envolta. Imaginant allò que no podem veure. Qui habita aquella casa ”destartelada” a peu de carretera, quina matèria faran els nens que juguen al pati de l’escola quan entrin a classe, és feliç el monjo que està escombrant l’escala del temple? M’agrada pensar que sí.

    Ens aturem a una hora d’arribar a la ciutat i virem per un camí de terra polsegós envoltat de densa vegetació. Comencem a caminar vora el riu fins que emergeix una cova. Aquesta vegada hi entrem sols, explorant amb les simples llanternes dels nostres mòbils. Caminant entre les escletxes i la molsa que conformen les petites cambres fins a localitzar els residents d’aquella llar tan humida. Una petita colònia de ratpenats s’aferren al sostre, dormint mentre el món continua girant. I, nosaltres fent una passa rere una altra, preguntant-nos quan començaran a crear un remolí al nostre voltant i ens convertirem en justiciers nocturns alats.

    Uns kilòmetres més endavant fem una parada tècnica per anar a dinar. Trobem un negoci que ens ofereix un plat de fideus i una conversa d’allò més interessant. El propietari és un home senzill, d’uns cinquanta anys, amb els cabells curts i de color lila. Ens explica curiositats de la zona, ens pregunta sobre casa nostra i ens recomana anar a visitar un mercat proper on ell va a vendre un cop tanca el local. Així doncs, no ens ho pensem dues vegades i ens dirigim cap allà.

    Seguint una carretera sinuosa entre arrossars, el sol embadalit a l’horitzó i nosaltres a l’altra punta del món. Amb la sensació que aquest vespre, encara que aquesta paraula no existeixi aquí, és molt més semblant al de casa nostre del que podríem imaginar. Un lloc, un moment, un instant entre la calidesa dels últims raigs de llum i el temor de la foscor. Arribem al mercat i la gent mira productes que no coneixem, conversa d’alguna cosa que no podem entendre i amb la moto ben carregada, se’n va. Tot és estrany, però alhora familiar. No hi ha res que s’assimili al que coneixem, però ens envolta un sentiment de pertinença. Potser, no perquè aquest indret ens aproximi a casa, sinó perquè ens allunya a un lloc que podria ser-ho.

  • Wanderlust

    Wanderlust

    Segurament, tots ens hem trobat amb la dificultat d’expressar algun pensament o algun sentiment. Per això, sempre he pensat que l’alemany, tot i no ser una de les llengües més melòdiques, és una llengua pràctica.

    Què fan, o més ben dit, què fem els alemanys quan ens trobem en aquest encreuament? Anem directes al gra: diem el que és, paraula per paraula, i ho ajuntem tot. Així acabem amb paraules com Grundstücksverkehrsgenehmigungszuständigkeits-übertragungsverordnung que, per si algú té curiositat, és el reglament sobre la delegació de competències en matèria de permisos de transmissió de terrenys.

    En aquest escrit vull parlar d’una paraula no tan llarga, una paraula que s’acosta al màxim possible al sentiment que fa temps que porto dins meu, i que s’ha intensificat arran del nostre recent viatge a Tailàndia: Wanderlust. En el sentit més literal, un podria dir que aquesta paraula és la passió per caminar, i no s’equivocaria. Però les paraules evolucionen, i aquesta també ho ha fet, passant del desig o la passió per vagar o deambular fins a l’expressió més reconeixible avui en dia: el desig de viatjar i descobrir el món.

    Perquè quan ets a l’altra punta del planeta, flotant i seguint el corrent d’un riu del qual ni tan sols recordes el nom, amb una persona amb qui només et pots comunicar amb senyes, mentre el seu gos us persegueix des de la vora, i pareu en una mena de campament que ella mateixa s’ha muntat per preparar-vos un cafè servit en una tassa que acaba de fabricar amb poc més que una navalla i una canya de bambú, el meu cap, un cop tornat a la realitat, no pot evitar pensar: quines altres experiències m’esperen a la resta del món?

    I és precisament en aquests instants quan faig meva aquesta paraula: Wanderlust.

  • 22 de novembre, Khao Sok

    22 de novembre, Khao Sok

    22 de novembre, Khao Sok. Arribem a les cinc del matí després d’una nit molt moguda a alta mar. Un vaixell ens ha retornat a terra ferma mentre intentàvem dormir i no caure de les lliteres. Algú ha vomitat sobre les meves vambes, no les hauria d’haver deixat davant del lavabo. Ens esperem al costat del moll on ha atracat el vaixell, sota un cobert metàl·lic que ens resguarda de la pluja incessant. El soroll de les gotes impactant a sobre del sostre ens manté desperts durant la llarga espera del nostre següent transport. Dormo també durant tot el trajecte a l’autobús, la pastilla que vaig prendre m’ha deixat tan estabornit que no aconsegueixo despertar-me del tot fins a arribar al parc natural. Un cop el conductor atura la furgoneta i ens deixa davant l’hostal, ens adonem que ens hem equivocat.

    La zona que volíem veure estava banyada per grans llacs i parets verticals farcides d’arbres. Aquí només hi ha un insípid riu, un carrer envoltat de cases, restaurants i hostals, com si del far west es tractés, però substituint els porxos de fusta per planxa de ferro. Contractem una excursió amb caiac pel riu amb un home d’uns setanta anys que ens fa de guia, sense saber ni una sola paraula en anglès. Ens va ensenyant els animals que hi ha, com algunes serps dels mangos, ocells, micos i un gos abandonat que a mig recorregut es suma a l’excursió . Abandonat o lliure, depèn amb quins ulls ho miris, si occidentals o locals. Durant el trajecte de tornada a la caixa posterior d’una pickup, el nostre guia treu un petit farcell d’arròs envoltat amb fulles, l’obre i li dona al gos que s’ho menja de bona gana. Quan ell ho decideix, salta i desapareix entremig dels arbres.

    Tots aquests petits negocis regentats per persones de la zona i amb pocs recursos, em recorda a casa meva, a l’inici de l’arribada dels turistes nord-europeus. Quan cada família buscava una nova via d’ingressos, una nova oportunitat. Deixant enrere els seus oficis i aprenent nous idiomes per poder vendre testos de terrissa a un alemany. Arriba la nit i ens preparem per sortir a explorar el parc amb companyia d’un nou guia, uns frontals, i la foscor que ens envolta. Veig animals que només havia vist en pel·lícules, com llangardaixos de totes mides i colors, aranyes gegants i peludes, escorpins luminescents i, entre la penombra i els arbres, el rostre d’un petit Langur de Robinson, amb uns ulls enormes, ens mira preguntant-se per què estem destorbant el seu suculent àpat de fulles verdes.

    Es fa de dia i altre cop ens espera un llarg trajecte amb autobús. Deixem enrere el poble i ens dirigim cap a Phuket, on haurem d’agafar un avió per moure’ns direcció al nord del país. Part del viatge el perds en trasllats, això diu tothom, i això pensava jo. Però aquests moments són petites pauses imprescindibles. Pauses d’un corrent de dopamina que inunda el teu cervell, un cervell que demana més experiències, més records, més indrets, més fotos, tot per mantenir un estat  de felicitat etern. Tot i que a vegades les hores també es fan eternes, m’agrada seure, mirar per la finestra i limitar-me a observar com passa el món al meu voltant. Com si de la meva vida es tractés, van pujant i baixant persones. Persones que seuen el teu costat, i que, quan arriben al seu destí, s’aixequen i desapareixen. Quan torno a obrir els ulls, han passat 5 hores, i aquell autobús atrotinat aparca a l’estació de Phuket.

    Ens prenem la resta del dia amb calma i visitem la ciutat antiga, o el que era  el poble original. Hi trobem certa influència colonial en l’arquitectura, edificis blancs, beix, blau pastís, grocs. Aquesta singularitat és  deguda al fet que antigament era un port comercial molt concorregut per europeus, un fet distintiu que va nodrir el centre neuràlgic i que quasi no veus a cap altra població del territori. Portem deu dies seguits alimentant-nos a base de fideus d’arròs o arròs en la seva forma més bàsica, alternant cada àpat per no repetir dos cops seguits, i la cultura culinària tailandesa és increïble, a quasi qualsevol paradeta et serviran un àpat digne de restaurant a preu d’un cafè. Però així i tot, necessitàvem fer una copa de vi, una mica de pa, oli d’oliva i pasta, així que com dos turistes que som, busquem un restaurant italià per sopar un bon àpat mediterrani.

    Acabem la nit refugiats en un centre comercial mentre cau una tromba d’aigua inesperada. La calor persisteix després de la pluja i és una sensació irracional per a mi, diria que quasi antinatural. Tenim associat que l’aigua significa frescor, que cada gota purifica i desperta la natura latent. Però no tot respecta el que pressuposem, el món el normalitzem nosaltres especulant envers un ordre que s’estavella amb el simple fet que aquesta incessant pluja no és fidel al nostre absurd suposable.

  • Koh Tao, 16 de novembre

    Koh Tao, 16 de novembre

    16 de novembre, un ferri sorprenentment ràpid ens porta des de  Surat Thani a Koh Tao, la que serà casa nostra per uns dies. Arribem quan el sol desapareix per l’horitzó, allà on sembla acabar-se el món, o començar per algú altre. El vaixell amarra al port principal i una munió de persones comença a caminar per la passarel·la. Ens afanyem a llogar una moto a bon preu, i, és que si vols descobrir tots els racons de l’illa amb llibertat és el millor o únic sistema disponible.  Encenem els motors, carreguem una motxilla davant i un altre al darrere i procurem mantenir l’equilibri posant rumb a l’hostal. Ens incorporem a la via principal, artèria que travessa l’illa de nord a sud, o a l’inrevés, depenent de la direcció que portis. De seguida ens adonem que aquest caos ordenat que caracteritza el trànsit del país aquí encara és més pronunciat i és indispensable tenir experiència en l’art de l’anticipació i aguditzar tots els teus sentits.  Ens equivoquem uns quants cops fins a arribar finalment al nostre hostalatge, un edifici de 3 plantes en el qual dormirem a l’última, en una habitació de 12 persones, sense aire condicionat, mosquits i uns galls molt matiners, certament una fatal elecció. Quedem al restaurant Dee Dee amb un suís i una francesa que hem conegut durant el trajecte. La nit s’allarga a la platja amb unes cerveses i converses sobre les nostres parelles d’institut. És realment increïble com pots acabar parlant de qualsevol cosa amb una persona que acabes de conèixer i després segurament no veure-la mai més res. Potser és aquest fet el que ho fa tan senzill.

    17 de novembre, hi ha una cosa sorprenent i fascinant en aquesta illa, i és la felicitat que sembla experimentar i compartir tothom. Són les 8 del matí i ens dirigim a  l’escola de busseig. Aquí em trobo amb una utopia,  amb  un somni col·lectiu, que és despertar-te cada de matí amb ganes d’anar a treballar, perquè quan fas allò que més t’agrada, aquella feina deixa de ser una obligació. Però,  també tinc la sensació que alimentem una maquinària que cada vegada demana més combustible i que a poc a poc va consumint una illa que viu una batalla, una batalla per apoderar-se de tots els racons declarats lliures.

    Sortim del port amb una barca de fusta de dues plantes, pintada d’un blau tan intens que fa que el mar es destenyeixi al seu pas. Ens aturem a un petit paradís anomenat Japanese Garden. Realitzem una sèrie d’exercicis per aprendre a controlar tot l’equip de submarinisme, com la botella, el regulador, l’armilla o ‘’jaket’’ i la mascara, que no ulleres, sobretot no equivocar-se amb aquest últim objecte o li deuràs una cervesa a l’instructor. A poc a poc anem agafant confiança i la respiració neguitosa es calma, comencem a observar l’entorn que ens envolta i adonar-nos que el seu nom entreveu un delicat jardí de corall i sorra que es mostra davant nostre. S’acaba l’aire i toca sortir pujant una escala, i certament força més difícil que quan et llences a l’aigua.

    19 de novembre, per primera vegada d’ençà que vam arribar al país, hem establert una rutina, uns horaris que ens fan sentir com si forméssim part de l’engranatge que cada dia mou la vida de les persones que la poblen, que encaixa perfectament i gira sense que ningú se n’adoni. 6 del matí, ens dirigim cap a l’escola de busseig per embarcar-nos al tercer i últim dia del nostre curs. Hem descobert un món nou, que succeeix a tan sols uns metres de profunditat, on el temps sembla transcórrer molt més a poc a poc, però a un ritme que no s’atura. Les diferents espècies que l’habiten depenen d’un finíssim equilibri d’entre molts elements que els afecten sense ells ser-ne conscients, perquè allò que està passant  a la superfície, a pocs metres, fa que casa seva estigui amenaçada, sense tampoc ser-ne coneixedors. Amb els ulls oberts i abduïts totalment per la cadència de la nostra respiració podria dir que som merament uns visitants d’un medi que no ens pertany. Em pregunto si pot ser algun dia, tot això que tenim just davant  haurà desaparegut, serem les últimes generacions que podran conèixer el món tal com era, o com hauria de seguir sent? Igual que els éssers que habiten aquestes aigües i no són conscients de la seva fragilitat, crec que jo no soc conscient de la dimensió que impliquen aquestes paraules. Potser, al final, no som tan diferents els uns dels altres.

    Un cop acabat el curs, decidim que a arribat el moment de descobrir terra ferma, i allarguem la nostra estança dos dies més. Si hi ha una cosa bona d’improvisar les teves vacances és que pots fer el que et rota. Gràcies a les recomanacions del nostre bon instructor Carlos, gaudim per primer cop d’un plat que serà un dels nostres preferits, el Kao Soi, una sopa de curri vermell amb fideus fregits, carn molt melosa, una sèrie de topins al gust i més fideus al fons del plat, però bullits.  Engeguem la moto i tornem a creuar tota l’illa, recorrent les seves carreteres irregulars, però alhora perfectes. Els seus camins atrotinats però alhora ferms. Ens va fregant la brisa marina per recordar-nos que encara que siguem al mig de muntanyes atapeïdes d’arbres, el mar és a l’altre banda.  Apaguem els motors, posem els cavallets, i comencem a caminar pel bosc. Un passeig de mitja hora amb desnivell negatiu, molta humitat i l’esperança de trobar una petita cala anomenada Light House, nom donat perquè antigament un far il·luminava des de dalt d’un penya-segat les roques d’aquella badia.

    Arribem a un petit racó on trobem no més de cinc metres de platja de corall mort, encara prou esmolat per fer-te un bonic record d’aquell moment. No hi ha ningú i segurament fa dies que cap ànima visita aquell lloc, és més, poques persones es deuen aventurar a buscar-ho. Jo soc de la Costa Brava i tinc platges increïbles a pocs kilòmetres de casa, però tot i allunyar-te caminant, o amb barca, sempre trobes petjades recents. Però en aquesta platja, per primera vegada, noto que hi estic sol de debò. Em trec la roba, i, tot i portar banyador, decideixo no posar-me’l i sortir a nedar. Per sorpresa meva, no estic sol, m’envolten trossos de bosses de plàstic, xarxes de pesca, caixes de porexpan i molts altres objectes provinents del suc dels dinosaures. És curiós com a vegades, tot i sentir-nos aïllats, alguna cosa ens recorda que els tentacles d’aquesta espècie anomenada humans, s’estenen per tots els territoris, tots els medis i tots els elements.

    20 de novembre, últim dia en aquesta petit tros de terra del golf tailandès. Avui també decidim recórrer l’illa amb la nostra companya de dues rodes tot i que el temps no acompanya i toca posar-se l’impermeable. Volem veure tortugues i els anomenats ‘’baby sharks’’. Tot i visitar els llocs més habituals per observar aquests animals, el mar està remogut i la visibilitat és dolenta i no tenim sort en la comesa. Alguns podran pensar que va ser un dia perdut, que no vam tenir la sort de veure tortugues o taurons, jo penso que vam ser afortunats de ser en aquell lloc i en aquelles condicions, perquè el que no és perfecte per alguns, és ideal per uns altres. I observar una illa paradisíaca en la penombra d’una tempesta, és veure-la en tota la seva esplendor. Segurament no ho veuràs en un post a les xarxes socials o al follet d’una agència, però el que fa especial les illes no és el sol i la sorra de les seves platges, sinó la vida que es veu envoltada d’una blavor quasi infinita. El sol es torna a pondre sobre l’horitzó, i el cel només es veu il·luminat pels llamps que brillen sobre l’aigua del mar, albirant un nou món per descobrir.

    És la tercera vegada que sec a la cadira, encenc  l’ordinador i començo a tocar les tecles que van formant aquestes paraules, sense encara saber el motiu, sense tampoc voler buscar-lo, només com un canal on el corrent arrossega lletra per lletra per cultivar i germinar les meves idees. Desconec si tot això pot interessar algú, si algú es pot sentir representat o nostàlgic quan llegeix aquestes vivències. A mesura que escric em neix un enorme desig de continuar descobrint el món, les seves gents, la seva vida, el seu entorn i tot allò que encara m’és desconegut.

  • Llogar una moto i perdre’t

    Llogar una moto i perdre’t

    Si vols descobrir un país en profunditat lloga una moto. Sobretot al sud-est asiàtic és ideal per moure’t a curtes i mitjanes distàncies. Si tens pensat fer llargs recorreguts, recomanaria desplaçar-te amb transport públic i després llogar-la per explorar la zona.

    El problema de realitzar llargues distàncies amb la moto és la motxilla, pensa que portaràs entre 10 i 15 kg a l’esquena durant moltes hores, i, llevat que la moto tingui una estructura per lligar-la a sobre, es farà pesat i molt molest. En el cas de planificar una ruta per recórrer un o diversos països, la millor opció és seleccionar una moto pensada per aquesta tasca.

    Una altra opció podria ser llogar un cotxe, en el cas d’un grup us permetria portar tot l’equipatge de forma còmoda, tenir aire condicionat i dividir despeses. Ara bé, no conec quasi ningú que ho faci, la major part de les vegades acaba sent igualment més econòmic agafar autobusos o trens

    La moto et dóna una sensació de llibertat addicional, sentir com l’aire t’acaricia la cara mentre recorres les carreteres encaixonades entre els arbres que pretenen abraçar als de l’altre costat. Amb cap altre vehicle experimentaràs aquesta sensació.

    A les ciutats és el transport més pràctic, ràpid i econòmic, Podràs passar per tot arreu, esquivar embussos quilomètrics i aparcar a qualsevol lloc.

    Al camp no hi haurà camí que se’t resisteixi, tot i que se solen llogar escúters, són prou versàtils com per entrar i fer un bon paper si tens prou traça i experiència.

    Si no tens experiència en conduir sobre dues rodes, no és un bon lloc per començar. El trànsit es bastant caòtic i perillós, has de conèixer bé les possibilitats del vehicle, anticipar-te molt i tenir un gran domini sobre diferents superfícies.

    Així doncs, lloga una moto, explora, perd-te i deixa’t sorprendre. Viuràs moments únics que gravaràs a la teva memòria per sempre.

  • Krabi, 14 de novembre

    Krabi, 14 de novembre

    14 de novembre, en algun lloc de la província de Krabi. Sembla que ja hem deixat enrere el desgavell del somni també anomenat jet lag i ens despertem a una hora prou decent. Esmorzem en el bar de sota, som pocs clients, però en el local hi ha molt de personal, cadascú executa una tasca de forma precisa fins al punt de preguntar-te quants passos son necessaris per fer una truita. Aquests negocis pensats pels occidentals fan adonar-te de com el turisme arriba a canviar els països , econòmicament perquè ofereix noves oportunitats laborals més dignes, però alhora et notes més còmode, i això significa que s’està estenent una homogeneïtzació de cultures dominants que extingeixen les que tenen menys projecció.

    Lloguem una petita moto que serà a partir d’aquell dia el nostre bitllet personal a les millors aventures que viurem en aquest país, i segurament, la d’aquest dia acabarà sent la més increïble i inesperada de totes. Ens incorporem al trànsit i el primer a tenir en compte és que condueixen per l’esquerra, segurament un dels aspectes més  difícils d’interioritzar i que ens portaran diversos espants. Creuem la ciutat i posem rumb al Tiger Cave Temple conduint per les carreteres que per sorpresa nostre tenen millor estat que moltes de les que tenim a casa. Es respira un aire paradisíac amb palmeres, vegetació exuberant i molta humitat que et traslladen a una illa japonesa del pacífic. Les cases es projecten en direcció a la via, obertes, sense res que impedeixi el pas de qui vulgui entrar, son un mirall que reflexa com son els habitants d’un país que expira d’una forma explicita,  però natural, una fraternitat tant lluent que encega.

    Aturem la moto al peu d’una imponent muntanya solitària, rocosa però amb una frondositat verdosa que s’apodera de totes les escletxes,  apuntalant quasi de forma sobrenatural l’idíl·lic massís. Amb la mirada posada al cim, caminem per sobre la terra rogenca  entremig dels edificis que componen part del recinte religiós fins arribar al primer esglaó, ara només ens en queden 1260 per assolir la glòria. A partir del 400 comencem a veure que l’empresa serà més dura del pressuposat, l’alta temperatura i la humitat intensa fa estralls en els nostres organismes, els escalarons tenen unes dimensions que no son pròpies d’un país on l’altura mitjana ronda el metro setanta, i, les provisions d’aigua comencen a minvar-nos. No defallim i els nostres peus trepitgen el número 1260 aproximadament una hora després de començar el repte. Les vistes ens tallen l’alè que tant intentem recuperar, perquè si el territori és sorprenent des de terra, amb aquesta perspectiva és encara més superb. Abans de començar el nostre descens apareixen uns visitants inesperats, inesperats perquè tot i els avisos d’altres viatgers a l’inici del trajecte, aquell paisatge ens havia abduït de tal manera que teníem una família de monos observant les nostres motxilles amb curiositat i certa intenció d’apoderar-se d’elles. Amb només algun enfrontament  contra aspirants a mascle alfa, vam aconseguir arribar altre cop al peu de la muntanya amb totes les nostres pertinences a sobre. Però abans d’abandonar el recinte, gràcies al suggeriment d’un bon amic, caminant 15 minuts a través de la selva ens allunyem de la multitud i ens trobem amb un poblat de monjos de poques barraques enmig de la vegetació. Es respira una tranquil·litat absoluta i un silenci només trencat pel cant dels ocells i  el so de l’aigua que sembla que broti dels mateixos arbres d’on raja. Tot i conviure en un espai natural, no tenim la sensació que existeixi l’harmonia, més aviat una invasió d’un espai on aquell assentament aclapara i força l’entorn a adaptar-se a les seves normes. Encara que el budisme predica el respecte per totes les formes de vida, i pot semblar una contradicció, les coves convertides en altars de meditació, encara que només sigui per una estoreta i unes espelmes, com si es tractés d’un escenari, et fan reflexionar si queda algun espai lliure de la influencia humana i quin dret tenim d’ocupar-lo, perquè sembla que sospesem el privilegi de predicar la llibertat com un concepte utòpic pels humans, però inassolible per la resta de vida degut a la nostra pròpia existència. Realment no és una injustícia, sinó una hipocresia, perquè aquests drets morals creats per conviure entre la nostra societat no s’apliquen a l’actor principal d’aquesta obra mestra anomenada vida.

    El soroll dels nostres estómacs trenca el moment, i és que ja son pràcticament les quatre de la tarda i encara no hem menjat res. És hora de trobar un lloc barat per dinar i un bon pla per fer a la tarda. Així doncs obrim Google maps i escollim aleatòriament un lloc prometedor per visitar, en direcció contrària a les zones més massificades però no massa lluny de l’hostal. Ens col·loquem els cascos atrotinats, que segurament poca cosa farien en cas d’un accident, fem cabre les nostres motxilles a sota els seients i engeguem les motos rumb a una nova aventura. Les carreteres es van alternant entre trams prou decents i d’altres en obres que es converteixen en camins de terra. El transit és prou caòtic, però un caos amb cert ordre al qual t’has de mimetitzar i aprendre a anticipar, com avançaments continus tot i haver-hi l’altre carril ocupat per cotxes en sentit contrari. La desesperació comença a fer acta de presència quan portem prop de mitja hora i no hem identificat cap local amb pinta de servir àpats al llarg de totes les cases que ocupen els marges de les carreteres.

    Però de cop i de volta observem una munió de persones carregades de queviures entrant i sortint d’una plantació de palmeres. Clavem els frens i sense pensar-ho dos vegades virem i entrem al camp on per sorpresa i sort nostra hi havia un petit mercat local improvisat. Aturem els motors, ens traiem el casc i posem el peu de la moto. Aixequem la vista i observem que les mirades es centren en nosaltres, que fan dos turistes en un lloc com aquest. És una oportunitat única per poder contemplar un moment, en un lloc determinat, on succeeixen les vides d’unes persones a milers de kilòmetres d’on transcendeix la meva. Tot tipus d’aliments, com carn i peix, omplen les paradetes formades per fustes i tendals. A l’aire lliure, amb una calor intensa,  amb les mosques com espectadores. Els vilatans de la zona observen els productes i decideixen que soparan aquella nit, tots semblen conèixer-se i el mercat es converteix en un punt de reunió, on saber què li ha passat al veí és més important que la comesa a la que venien. Entremig de tot trobem una senyora d’ètnia malaya-musulmana, que no entén res del que li demanem, però per sort el seu fill amb un anglès sorprenentment bo ens serveix pràcticament tot el que els hi quedava a un preu que no tornarem a trobar en tot el viatge. 20 baths per cada ració de pad thai, una espècie de takoyaki i un postre de color verd que a dia d’avui encara no sabem que era. Tot cuinat per una dona d’una gran tendresa, que insufla el seu amor a tots els plats que elabora, ja sigui per la seva família o els clients que la visiten cada dia.

    Seiem als peus d’una torre de llum i endrapem tot el bufet en pocs minuts, mai havia menjat amb una voracitat igual. Ja amb la panxa plena i les forces recuperades, tornem a prendre la carretera, rumb a un lloc encara per descobrir. Anem fent kilòmetres, gaudint del paisatge verge, verge perquè només està dissenyat per la vida de les persones que l’habiten. Escoles amb esplanades tant grans que no saps quan comencen o quan acaben,  magatzems de totes mides, formes  i per tot tipus de coses. Habitatges antics, tradicionals, atrotinats o moderns. Són la residència de famílies igual de variades, algunes comencen una nova vida, i d’altres s’estan acomiadant d’ella.

    Desenes de cotxes aturats a la carretera fent cua per entrar a un pàrquing de terra ens desperten de l’embadaliment  i toca esbrinar què està passant. Diverses persones amb armilles semblen organitzar el trànsit i ens indiquen que aparquem la moto entremig d’altres, sense cap escapatòria per les que decideixin sortir. Son vora les sis de la tarda i el sol comença a desaparèixer darrera les muntanyes perseguit per la calor, com un vell quinze d’agost. Caminem pel que sembla ser un festival local amb paradetes de menjar, un escenari, inflables, llums i un gran llac on es reflecteix aquest últim capítol. Arriba gent dispersa de tota la contrada, amb tota classe de vehicles, per camins, per carretera, amb cotxes, amb motos, a peu. Un lloc remot on reunir-se i amb el permís del temps gaudir d’uns instants de llibertat planificats a mesos vista. Entre la sorpresa i la curiositat, alguns nens ens saluden i segueixen mentre anem observant aquell muntatge. Se’ns acosten alguns locals a demanar-nos d’on som i que fem allà, i amb tota sinceritat els comentem que no sabem ben bé on som ni que és aquell esdeveniment. Ens expliquen que estan celebrant el Loy Krathong, el qual consisteix en el llançament de petites embarcacions sobre l’aigua. Aquestes simbolitzen la renuncia dels mals i l’alliberació de les parts negatives d’un mateix. S’encenen els llums i comença la festa, sona música tailandesa de tots els estils que aplega la gent davant l’escenari, amb moltes ganes de festa i passar-ho bé. Ens sentim afortunats d’estar en aquell lloc i en aquell moment, per poder compartir les melodies amb aquella gent, de ser testimonis d’un dia on un poble es reuneix per deixar enrere tot allò dolent i abraçar la vida de forma generosa. Es fa tard i ens toca a nosaltres deixar enrere aquell moment, que romandrà a la nostra memòria per sempre. Conduïm en plena negre nit, pel mateix camí pel que hem vingut, amb precaució, però embadalits, com si encara d’un somni es tractés.

  • Bangkok, 12 de novembre

    Bangkok, 12 de novembre

    Bangkok, 12 de novembre. És un dia en què el sol és el protagonista absolut i la humitat et persegueix allà on vagis, com un mosquit en una nit d’estiu. Deixem l’hostal quan ja pràcticament ens han de despertar i fer fora. La nit ha sigut llarga intentant decidir quin rumb portarem els següents dies, la improvisació ja no sembla el millor dels plans per aquesta aventura, però ja no hi ha marxa enrere. Ens dirigim al parc Lumpini, segons diuen hi podrem veure llangardaixos gegants, però mentrestant toca carregar la motxilla i continuar endavant. És un dia normal, en un barri normal, amb gent normal, tot segueix el seu curs habitual sense desviar-se del trajecte diari que anomenem rutina. Captem les olors del menjar del carrer amb l’estómac buit, però volem aprofitar al màxim el temps i continuem amb el pla. En qüestió d’hores, ens ha canviat el concepte que portàvem preinstal·lat, l’ordre erigeix entre el caos, la modernitat s’imposa a la tradició i la globalització remou els fonaments d’una ciutat que lluita per trobar l’equilibri que imposarà un nou dogma imperant.

    Finalment, arribem entremig d’una batalla agònica per no fer figa, la calor s’endinsa en el nostre interior irradiant cada racó, provocant una sensació de falta d’aire tot i inhalar per sobre de les nostres capacitats. Anem observant que la urbe hi ha certes anomalies a les quals no estem habituats, certes rareses que es desvien i no encaixen. Per què es desdibuixa una construcció rudimentària entre els arbres pretensiosa de ruïnosa però alhora harmoniosa? A l’interior hi trobem ferralla que sembla tenir la funció d’exercitar els músculs, ho sembla perquè algunes tenen aspecte d’haver sigut rescatades de les escombraries. Continuem i trobem diferents grups de persones fent diverses activitats, ballant, corrent, passejant, i fins i tot una dona d’aparença sabia, tot i no ser massa gran, embeinant una espasa de forma poètica, cercant el ritme entre els moviments lents i precisos que aporten una serenor quasi mística. De cop apareix darrere nostre un llangardaix que ben bé podria empassar-se una criatura, i quan ja hem enregistrat aquests animals prehistòrics, busquem un transport que ens porti al que serà casa nostra per almenys d’un dia. Sortim al carrer més proper i el caos es torna a fer protagonista de l’escenari, els grans edificis substitueixen els arbres, però també amb la mirada posada a tocar el cel. Agafem el que serà el nostre transport preferent durant tota l’estada al país, Grab, una mena d’Uber asiàtic però amb l’aire condicionat a tot drap. Travessem la ciutat sencera i el conductor només ens adreça un Hello, tot i que el trajecte ha durat prop d’una hora a causa del dens trànsit i caòtics carrers de la ciutat. Tenim la sensació que l’idioma és un mur, un mur que separa les persones, els locals dels farangs, així és com ens anomenen als estrangers. Aquesta barrera infranquejable amaga una cultura mil·lenària, que de cop i volta ha vist com el món s’ha fixat amb ella, com una abella es fixa amb una flor, preparada per succionar el nèctar. Un territori que romangué inalterat al llarg de centenars d’anys, inexpugnable, que veu com ara milions de persones travessen les seves fronteres, jo inclòs, escrivint aquestes paraules, compartint i exclamant com de meravellós és, però que difícil és ser abella i no explicar a les altres on has aconseguit el pol·len. Arribem a l’hostal on passarem la nit, un alemany s’encarrega de rebre’ns, sembla ser bastant comú entre els viatgers, una manera fàcil d’aconseguir hostalatge de franc durant una temporada.

    Ara sí, ens dirigim a buscar un local on fer el nostre primer àpat en condicions, una antiga cadira d’oficina, un tamboret i una taula de plàstic improvisen un restaurant al mig del carrer. L’idioma torna a ser un problema i em serveixen un pad thai que m’acaba fent suar encara més del que 38 graus i 90% d’humitat poden fer-te suar, però, en prenc nota per no tornar a caure-hi. Un cop el menjar s’ha posat a lloc, el nostre cap ha trobat el coixí i el sol s’acosta a l’horitzó, posem rumb a descobrir un nou barri d’una ciutat que sembla no tenir fi.

    Ens dirigim al temple Wat Pho, però en el nostre camí apareix un altre recinte religiós, on llegim que va ser instruït en la doctrina budista l’actual monarca del país. Continuem recorrent els carrers que ens transporten dècades enrere. Autobusos sense finestres, cablejats laberíntics com uns auriculars trets de la butxaca, botigues de queviures en els baixos de petites cases que ja han vist créixer diverses generacions. En una d’aquestes interrompem el programa preferit d’una senyora d’uns vuitanta anys, que ens ven amablement una ampolla d’aigua fresca per prosseguir amb el nostre camí. Després d’una llarga caminada arribem al recinte del temple, on s’ubica un gran buda reclinat, mostra un posat humil i tranquil. Humil si obviem els quilos d’or pintat que s’utilitzen per decorar-lo i ornamentar les parets, columnes, portes, sostres i totes les nomenclatures arquitectòniques existents. Tot i aquesta ostentositat, en cap moment sembla tenir un significat autoritari o de domini de poder, tot el contrari, és una mostra de cura màxima en els detalls, l’excel·lència perseguida per un mantra de generositat que acosta el que està en mans dels privilegiats a tota persona terrenal. El nostre guia ens explica què simbolitza el budisme en el seu més estricte significat, una pràctica que no es concep com una religió, sinó com una filosofia de vida, una guia moral i espiritual que acompanya en un camí que transcendeix la vida, finalitzant amb l’extirpació de tot allò que ens fa humans, com els desitjos o el sofriment. Em tranquil·litza saber que si la meva vida només està composta per males accions, la pitjor reencarnació que em podria tocar és una rata. Després de sopar en un local massa pulcre, la nit ens guardava una última experiència.

    Amb el cansament de l’adaptació horària a sobre, no estem disposats a assumir una caminada d’una hora altre cop, així que decidim esperar asseguts en una parada d’autobús i mimetitzar-nos entre els locals. Van passant autobusos per davant nostre, i cap sembla tenir intenció de recollir-nos, fins que deduïm, que segurament els hem de fer parar nosaltres. Sense acabar d’aturar-se del tot pugem d’un salt. És un vehicle molt antic, atrotinat i sorollós, conduït per una dona que es baralla amb un canvi de marxes que dificulta la seva feina. Se’ns acosta el seu ajudant a cobrar el tiquet, són 8 bats per persona que paguem rigorosament. La nit acaricia els carrers de la ciutat, amainant l’ebullició que cada dia colpeja aquesta gran metròpoli, l’aire s’escora entre les finestres i es posa sobre nosaltres, durant uns instants tenim la impressió de no estar tan lluny de casa, una sensació reconfortant que ens fa traslladar a una nit d’estiu, una nit d’estiu on la calor resisteix i on aquell mosquit encara és present.