16 de novembre, un ferri sorprenentment ràpid ens porta des de Surat Thani a Koh Tao, la que serà casa nostra per uns dies. Arribem quan el sol desapareix per l’horitzó, allà on sembla acabar-se el món, o començar per algú altre. El vaixell amarra al port principal i una munió de persones comença a caminar per la passarel·la. Ens afanyem a llogar una moto a bon preu, i, és que si vols descobrir tots els racons de l’illa amb llibertat és el millor o únic sistema disponible. Encenem els motors, carreguem una motxilla davant i un altre al darrere i procurem mantenir l’equilibri posant rumb a l’hostal. Ens incorporem a la via principal, artèria que travessa l’illa de nord a sud, o a l’inrevés, depenent de la direcció que portis. De seguida ens adonem que aquest caos ordenat que caracteritza el trànsit del país aquí encara és més pronunciat i és indispensable tenir experiència en l’art de l’anticipació i aguditzar tots els teus sentits. Ens equivoquem uns quants cops fins a arribar finalment al nostre hostalatge, un edifici de 3 plantes en el qual dormirem a l’última, en una habitació de 12 persones, sense aire condicionat, mosquits i uns galls molt matiners, certament una fatal elecció. Quedem al restaurant Dee Dee amb un suís i una francesa que hem conegut durant el trajecte. La nit s’allarga a la platja amb unes cerveses i converses sobre les nostres parelles d’institut. És realment increïble com pots acabar parlant de qualsevol cosa amb una persona que acabes de conèixer i després segurament no veure-la mai més res. Potser és aquest fet el que ho fa tan senzill.
17 de novembre, hi ha una cosa sorprenent i fascinant en aquesta illa, i és la felicitat que sembla experimentar i compartir tothom. Són les 8 del matí i ens dirigim a l’escola de busseig. Aquí em trobo amb una utopia, amb un somni col·lectiu, que és despertar-te cada de matí amb ganes d’anar a treballar, perquè quan fas allò que més t’agrada, aquella feina deixa de ser una obligació. Però, també tinc la sensació que alimentem una maquinària que cada vegada demana més combustible i que a poc a poc va consumint una illa que viu una batalla, una batalla per apoderar-se de tots els racons declarats lliures.
Sortim del port amb una barca de fusta de dues plantes, pintada d’un blau tan intens que fa que el mar es destenyeixi al seu pas. Ens aturem a un petit paradís anomenat Japanese Garden. Realitzem una sèrie d’exercicis per aprendre a controlar tot l’equip de submarinisme, com la botella, el regulador, l’armilla o ‘’jaket’’ i la mascara, que no ulleres, sobretot no equivocar-se amb aquest últim objecte o li deuràs una cervesa a l’instructor. A poc a poc anem agafant confiança i la respiració neguitosa es calma, comencem a observar l’entorn que ens envolta i adonar-nos que el seu nom entreveu un delicat jardí de corall i sorra que es mostra davant nostre. S’acaba l’aire i toca sortir pujant una escala, i certament força més difícil que quan et llences a l’aigua.
19 de novembre, per primera vegada d’ençà que vam arribar al país, hem establert una rutina, uns horaris que ens fan sentir com si forméssim part de l’engranatge que cada dia mou la vida de les persones que la poblen, que encaixa perfectament i gira sense que ningú se n’adoni. 6 del matí, ens dirigim cap a l’escola de busseig per embarcar-nos al tercer i últim dia del nostre curs. Hem descobert un món nou, que succeeix a tan sols uns metres de profunditat, on el temps sembla transcórrer molt més a poc a poc, però a un ritme que no s’atura. Les diferents espècies que l’habiten depenen d’un finíssim equilibri d’entre molts elements que els afecten sense ells ser-ne conscients, perquè allò que està passant a la superfície, a pocs metres, fa que casa seva estigui amenaçada, sense tampoc ser-ne coneixedors. Amb els ulls oberts i abduïts totalment per la cadència de la nostra respiració podria dir que som merament uns visitants d’un medi que no ens pertany. Em pregunto si pot ser algun dia, tot això que tenim just davant haurà desaparegut, serem les últimes generacions que podran conèixer el món tal com era, o com hauria de seguir sent? Igual que els éssers que habiten aquestes aigües i no són conscients de la seva fragilitat, crec que jo no soc conscient de la dimensió que impliquen aquestes paraules. Potser, al final, no som tan diferents els uns dels altres.
Un cop acabat el curs, decidim que a arribat el moment de descobrir terra ferma, i allarguem la nostra estança dos dies més. Si hi ha una cosa bona d’improvisar les teves vacances és que pots fer el que et rota. Gràcies a les recomanacions del nostre bon instructor Carlos, gaudim per primer cop d’un plat que serà un dels nostres preferits, el Kao Soi, una sopa de curri vermell amb fideus fregits, carn molt melosa, una sèrie de topins al gust i més fideus al fons del plat, però bullits. Engeguem la moto i tornem a creuar tota l’illa, recorrent les seves carreteres irregulars, però alhora perfectes. Els seus camins atrotinats però alhora ferms. Ens va fregant la brisa marina per recordar-nos que encara que siguem al mig de muntanyes atapeïdes d’arbres, el mar és a l’altre banda. Apaguem els motors, posem els cavallets, i comencem a caminar pel bosc. Un passeig de mitja hora amb desnivell negatiu, molta humitat i l’esperança de trobar una petita cala anomenada Light House, nom donat perquè antigament un far il·luminava des de dalt d’un penya-segat les roques d’aquella badia.
Arribem a un petit racó on trobem no més de cinc metres de platja de corall mort, encara prou esmolat per fer-te un bonic record d’aquell moment. No hi ha ningú i segurament fa dies que cap ànima visita aquell lloc, és més, poques persones es deuen aventurar a buscar-ho. Jo soc de la Costa Brava i tinc platges increïbles a pocs kilòmetres de casa, però tot i allunyar-te caminant, o amb barca, sempre trobes petjades recents. Però en aquesta platja, per primera vegada, noto que hi estic sol de debò. Em trec la roba, i, tot i portar banyador, decideixo no posar-me’l i sortir a nedar. Per sorpresa meva, no estic sol, m’envolten trossos de bosses de plàstic, xarxes de pesca, caixes de porexpan i molts altres objectes provinents del suc dels dinosaures. És curiós com a vegades, tot i sentir-nos aïllats, alguna cosa ens recorda que els tentacles d’aquesta espècie anomenada humans, s’estenen per tots els territoris, tots els medis i tots els elements.
20 de novembre, últim dia en aquesta petit tros de terra del golf tailandès. Avui també decidim recórrer l’illa amb la nostra companya de dues rodes tot i que el temps no acompanya i toca posar-se l’impermeable. Volem veure tortugues i els anomenats ‘’baby sharks’’. Tot i visitar els llocs més habituals per observar aquests animals, el mar està remogut i la visibilitat és dolenta i no tenim sort en la comesa. Alguns podran pensar que va ser un dia perdut, que no vam tenir la sort de veure tortugues o taurons, jo penso que vam ser afortunats de ser en aquell lloc i en aquelles condicions, perquè el que no és perfecte per alguns, és ideal per uns altres. I observar una illa paradisíaca en la penombra d’una tempesta, és veure-la en tota la seva esplendor. Segurament no ho veuràs en un post a les xarxes socials o al follet d’una agència, però el que fa especial les illes no és el sol i la sorra de les seves platges, sinó la vida que es veu envoltada d’una blavor quasi infinita. El sol es torna a pondre sobre l’horitzó, i el cel només es veu il·luminat pels llamps que brillen sobre l’aigua del mar, albirant un nou món per descobrir.
És la tercera vegada que sec a la cadira, encenc l’ordinador i començo a tocar les tecles que van formant aquestes paraules, sense encara saber el motiu, sense tampoc voler buscar-lo, només com un canal on el corrent arrossega lletra per lletra per cultivar i germinar les meves idees. Desconec si tot això pot interessar algú, si algú es pot sentir representat o nostàlgic quan llegeix aquestes vivències. A mesura que escric em neix un enorme desig de continuar descobrint el món, les seves gents, la seva vida, el seu entorn i tot allò que encara m’és desconegut.
Deixa un comentari