Wanderlust

Segurament, tots ens hem trobat amb la dificultat d’expressar algun pensament o algun sentiment. Per això, sempre he pensat que l’alemany, tot i no ser una de les llengües més melòdiques, és una llengua pràctica.

Què fan, o més ben dit, què fem els alemanys quan ens trobem en aquest encreuament? Anem directes al gra: diem el que és, paraula per paraula, i ho ajuntem tot. Així acabem amb paraules com Grundstücksverkehrsgenehmigungszuständigkeits-übertragungsverordnung que, per si algú té curiositat, és el reglament sobre la delegació de competències en matèria de permisos de transmissió de terrenys.

En aquest escrit vull parlar d’una paraula no tan llarga, una paraula que s’acosta al màxim possible al sentiment que fa temps que porto dins meu, i que s’ha intensificat arran del nostre recent viatge a Tailàndia: Wanderlust. En el sentit més literal, un podria dir que aquesta paraula és la passió per caminar, i no s’equivocaria. Però les paraules evolucionen, i aquesta també ho ha fet, passant del desig o la passió per vagar o deambular fins a l’expressió més reconeixible avui en dia: el desig de viatjar i descobrir el món.

Perquè quan ets a l’altra punta del planeta, flotant i seguint el corrent d’un riu del qual ni tan sols recordes el nom, amb una persona amb qui només et pots comunicar amb senyes, mentre el seu gos us persegueix des de la vora, i pareu en una mena de campament que ella mateixa s’ha muntat per preparar-vos un cafè servit en una tassa que acaba de fabricar amb poc més que una navalla i una canya de bambú, el meu cap, un cop tornat a la realitat, no pot evitar pensar: quines altres experiències m’esperen a la resta del món?

I és precisament en aquests instants quan faig meva aquesta paraula: Wanderlust.