30 de novembre, en algun lloc del nord de Tailàndia, flotant en una realitat distesa interrompuda pel sotrac de les vies del tren. Ens disposem a travessar el país des de Chiang Mai fins a Bangkok, per mitjà d’una de les línies més famoses i concorregudes. És coneguda entre els turistes com a “sleeper train’’, una experiència que no podrem gaudir per la falta de planificació. A dins el vagó, la calor és intensa, hi fa molta xafogor. La fressa és eixordadora, les finestres són obertes de bat a bat i serveixen d’artèria principal pels mosquits afamats. Uns ventiladors d’última generació, si ho comptem a la inversa, fan voltes sobre si mateixos, cadascun al seu ritme. Alguns senzillament no funcionen, d’altres només es belluguen de costat a costat, i els pocs que estan operatius, es balancegen de forma rotativa per refrescar tots els passatgers. Al nostre costat una mare amb la seva filla. La nena seu en un dels seients de pell de color marró, ja desgastats pels anys de servei. Fa els deures amb un posat escrupolós i absent. No sé on es dirigeixen, però en un moment determinat, s’aixecaran i desapareixeran entre la multitud, després d’haver compartit aquest trajecte en una tarda tòrrida que s’enfonsa a la meva memòria. Aprofito per rebobinar i reviure els records que han conformat aquest viatge. Tinc la sensació que fullejant entre les pàgines, soc més conscient de l’instant mentre navegàvem a bord d’aquella barca de fusta pintada de color blau, mentre caminàvem en una nit tropical buscant animals amb les nostres llanternes o quan ens endinsàvem sense rumb aparent descobrint nous pobles amb les nostres muntures mecanitzades. Suposo que aquests moments romandran inalterables a dins meu, perquè les vivències són això, per viure-les un cop rere un altre.
Cada vegada queden menys estacions per arribar a l’última parada, Bangkok, com si del nostre propi viatge es tractés. Allà on va començar tot, també hi acabarà. M’envaeix un sentiment que m’acompanyarà a partir d’ara, la nostàlgia, una barreja entre la felicitat i la tristor. No sabria dir quin dels dos predomina sobre l’altre, però possiblement depèn més del present i de l’estat d’ànim de l’espectador. Així em veig, com un espectador més d’aquesta història que persisteix i resisteix a acabar. Com aquell mosquit en aquella nit d’estiu.
FI
Agraïments,
Al meu bon amic i company d’aventures Christopher, sense ell això no hauria estat mai possible, el seu suport ha sigut incondicional d’ençà que la idea començava a germinar. Als amics i família que han estat al meu costat per aconsellar-me. A tots i cadascun dels lectors que han dedicat un petit moment del seu temps i han viatjat al meu costat a cada capítol. Els vostres comentaris m’han animat a seguir i veure que tot el que escric arriba d’alguna forma al vostre imaginari.
Gràcies a aquest meravellós país per acollir-nos i a tota la gent amb qui vam coincidir compartint experiències úniques.
Aquest seguit de publicacions arriba a la seva fi, però el camí només acaba de començar.
Deixa un comentari