Deu fotografies, i centenars d’històries per capturar.
Diumenge 11 de gener, recordo perfectament aquell matí. Soc el primer a despertar-me i tinc el coll irritat perquè hem dormit tota la nit amb el ventilador encès. La llum del sol es cola per sota la porta de l’habitació. Em poso dret i vaig a dutxar-me. Procuro no empassar aigua, encara queden molts dies i no vull agafar mal de panxa. La jornada d’avui serà llarga. Anem a visitar els túnels de Cuchi i tornarem ben entrada la nit per agafar un bus nocturn i dirigir-nos al nostre següent destí.
Durant el transcurs del viatge tenia pensat publicar fotografies amb un format documental i acompanyar-les de petites notes o reflexions. Un format simple, però alhora compatible amb el temps del qual disposava. Feia mesos que planificava el viatge, i era el primer que feia pensant en tot allò que volia crear i emportar-me a casa. Havia adquirit una nova càmera per a poder enregistrar tots els moments que anés veient. Des del meu punt de vista, des de la meva visió, mostrant aquella història que transcorre en aquell precís segon.
Aquells nens sortint de l’escola amb bicicleta, aquella dona fent pinzellades amb molta cura i precisió al temple de la literatura, aquell sense sostre dormint a sobre la moto, i la meva preferida. Una nena embadalida observant un espectacle de música, al mig del carrer, a sobre les espatlles del seu pare, i penso. En aquest petit instant de la meva vida, he pogut estar present a l’altre banda de l’objectiu per capturar aquesta imatge, per enregistrar l’amor, la confiança i la innocència, perquè darrere cada fotografia hi ha molt més per veure. Però un fet inversemblant ho va desfer tot.
Vaig quedar orfe, sense capacitat per capturar la llum en un conjunt de píxels i metadades. Després del succés, el meu cervell va bloquejar totes les vies creatives i expressives. Segurament per protegir-me i continuar endavant a més de 10.000 quilòmetres de casa. Com si em trobés en un somni profund, conscient del lloc al qual em trobo, cridant amb totes les meves forces, esperant que emergeixi algun so, però sense cap resposta. Deu fotografies és tot el que m’emporto després d’un mes observant un país sencer. Això és el que vaig pensar quan anava cap a l’aeroport per agafar el vol de tornada
Però, sense voler aparentar ni ser pretensiós, em va brollar un pensament. Vicent Andrés, en un context totalment diferent, va dir; ‘’No ens podran prendre la paraula’’.
Així que, permeteu-me afegir una petita negació per aquest trist final.
Deu fotografies, no és tot el que m’emporto després d’un mes observant un país sencer.
Deixa un comentari