Barcelona, set de gener. Comença un dia nou, i l’olor de cafè s’escampa per tot l’habitacle on em trobo. Després d’un any, torno a ser aquí altre cop, camí cap a una nova aventura. Però amb una petita diferència. Aquesta vegada serem tres. En Christopher, probablement la persona amb qui he compartit més hores de vol, l’Enric, que descobrirà si es pot dormir sobre un tauló de fusta, i un servidor, amb un simple i únic objectiu, estar present en el moment i al lloc el qual em trobo. Pot semblar una cosa mundant i conformista, però moltes vegades som més conscients de les nostres vivències des de la distància. Quan les recordem ens veiem des d’una perspectiva elevada, com si haguéssim exhalat la nostra ànima i ara fóssim a uns metres per sobre nostre, observant matisos que no havíem percebut abans, com l’olor d’aquell encens que flota per l’aire, l’escalfor del sol que irromp a través de les escletxes dels núvols o la fressa de les motos passant a escassos centímetres. Arribem a l’aeroport i ens dirigim al taulell de Shenzhen Airlines per descobrir si els bitllets que semblaven sorprenentment barats ens portaran a lloc.
Amb tota aquesta parafernàlia encara no he esmentat el nostre destí. El topònim està format per dos lexemes que donen significat i identitat a tot el país. Việt Nam. Intentaré descriure cada part tal com ens ho van explicar, suposo que no serà el més rigorós, però almenys, si com ho entenen els seus habitants. Việt representa l’ètnia més extensa, i alhora, tots els valors positius que pots imaginar-te. Però els que recordo, i observes cada dia, són la generositat, per oferir-t’ho tot sense tenir res, la perseverança per seguir endavant tot i les dificultats, i l’honradesa per cobrar-te el preu just i retornar-te fins a l’últim cèntim del canvi. Nam pot significar sud o també home, però en aquest cas fa referència a la localització geogràfica, per tan els Viets del sud. Així doncs, posem rumb cap aquest racó de món.
Després de 2 àpats mediocres i més de 20 hores de trajecte, aterrem a Hanoi. Des de la finestra de l’avió observo per primera vegada el país que serà casa meva durant un mes. Fent els càlculs, això és un 8,2% dels dies que té un any, potser vist des d’aquesta perspectiva, dir que serà casa meva no és tan agosarat. Puc veure un aeroport més aviat antic, envellit pel pas del temps, amb un formigó ennegrit per la pluja i el sutge de la contaminació, amb estructures metàl·liques consumides que serveixen per emmagatzemar avions parcialment desmuntats, no sé si per falta de recursos o perquè han caigut en l’oblit quedant inalterats en el temps, com una fotografia color sèpia feta per turistes europeus als anys vuitanta.
El primer que has de fer quan arribes a un país nou és localitzar el pitjor ‘’antro’’ i deleitar el menjar més autèntic. Aquest primer cop realment et sorprèn, et fascina pensar que estàs assegut en un tamboret de plàstic de no més de 30 centímetres al mig d’un carreró on van passant motos per darrere teu mentre menges una sopa de fideus anomenada Pho i beus una cervesa amb els teus amics al costat d’uns malais que et diuen que han estat a Barcelona. Però el que encara no saps, és que aquest magnífic plat local, serà el que menjaràs durant els següents trenta dies per esmorzar, dinar i sopar. Bé, potser ho he exagerat una mica, però per algú a qui no li agraden les sopes, és tot un desafiament. Sé que pensareu, a qui no li poden agradar les sopes. Doncs aquí teniu un ésser humà a qui no l’entusiasmen. El més graciós és que quan era petit, la meva àvia va intentar per activa i per passiva que en mengés, i mai ho va aconseguir. Ara no sé si estaria orgullosa o colèrica de saber que el seu net s’està menjant un caldo en un país del sud-est asiàtic. Segurament i sense cap mena de dubte, deu ser la primera.
Abans d’anar a dormir tenim una missió primordial i totalment vital. Aconseguir a bon preu una peça imprescindible per aquest viatge. És un element que ens permetrà arribar a llocs on no podríem arribar, i sobretot, fer-ho amb seguretat i estil. Comença a ressonar la nit, i després de regirar les botigues del barri i aconseguir unes crocs per set euros, tornem a l’hostal. Pugem les estretes escales metàl·liques pintades d’un color groc intens que grinyolen a cada pas, estrenem les sandàlies amb una bona dutxa, i per fi, acluquem els ulls. La llum es difumina a poc a poc, la foscor s’escampa, la ment s’enterboleix com un mar en calma i quedem totalment sopa.
Vull agrair als meus amics i companys d’aventures tot el suport que vaig rebre durant i després del viatge. Sense ells res d’això seria possible. Les fotografies, les experiències, els records, i el més important, els somriures. Gràcies.
Deu fotografies, i centenars d’històries per capturar.
Diumenge 11 de gener, recordo perfectament aquell matí. Soc el primer a despertar-me i tinc el coll irritat perquè hem dormit tota la nit amb el ventilador encès. La llum del sol es cola per sota la porta de l’habitació. Em poso dret i vaig a dutxar-me. Procuro no empassar aigua, encara queden molts dies i no vull agafar mal de panxa. La jornada d’avui serà llarga. Anem a visitar els túnels de Cuchi i tornarem ben entrada la nit per agafar un bus nocturn i dirigir-nos al nostre següent destí.
Durant el transcurs del viatge tenia pensat publicar fotografies amb un format documental i acompanyar-les de petites notes o reflexions. Un format simple, però alhora compatible amb el temps del qual disposava. Feia mesos que planificava el viatge, i era el primer que feia pensant en tot allò que volia crear i emportar-me a casa. Havia adquirit una nova càmera per a poder enregistrar tots els moments que anés veient. Des del meu punt de vista, des de la meva visió, mostrant aquella història que transcorre en aquell precís segon.
Aquells nens sortint de l’escola amb bicicleta, aquella dona fent pinzellades amb molta cura i precisió al temple de la literatura, aquell sense sostre dormint a sobre la moto, i la meva preferida. Una nena embadalida observant un espectacle de música, al mig del carrer, a sobre les espatlles del seu pare, i penso. En aquest petit instant de la meva vida, he pogut estar present a l’altre banda de l’objectiu per capturar aquesta imatge, per enregistrar l’amor, la confiança i la innocència, perquè darrere cada fotografia hi ha molt més per veure. Però un fet inversemblant ho va desfer tot.
Vaig quedar orfe, sense capacitat per capturar la llum en un conjunt de píxels i metadades. Després del succés, el meu cervell va bloquejar totes les vies creatives i expressives. Segurament per protegir-me i continuar endavant a més de 10.000 quilòmetres de casa. Com si em trobés en un somni profund, conscient del lloc al qual em trobo, cridant amb totes les meves forces, esperant que emergeixi algun so, però sense cap resposta. Deu fotografies és tot el que m’emporto després d’un mes observant un país sencer. Això és el que vaig pensar quan anava cap a l’aeroport per agafar el vol de tornada
Però, sense voler aparentar ni ser pretensiós, em va brollar un pensament. Vicent Andrés, en un context totalment diferent, va dir; ‘’No ens podran prendre la paraula’’.
Així que, permeteu-me afegir una petita negació per aquest trist final.
Deu fotografies, no és tot el que m’emporto després d’un mes observant un país sencer.
30 de novembre, en algun lloc del nord de Tailàndia, flotant en una realitat distesa interrompuda pel sotrac de les vies del tren. Ens disposem a travessar el país des de Chiang Mai fins a Bangkok, per mitjà d’una de les línies més famoses i concorregudes. És coneguda entre els turistes com a “sleeper train’’, una experiència que no podrem gaudir per la falta de planificació. A dins el vagó, la calor és intensa, hi fa molta xafogor. La fressa és eixordadora, les finestres són obertes de bat a bat i serveixen d’artèria principal pels mosquits afamats. Uns ventiladors d’última generació, si ho comptem a la inversa, fan voltes sobre si mateixos, cadascun al seu ritme. Alguns senzillament no funcionen, d’altres només es belluguen de costat a costat, i els pocs que estan operatius, es balancegen de forma rotativa per refrescar tots els passatgers. Al nostre costat una mare amb la seva filla. La nena seu en un dels seients de pell de color marró, ja desgastats pels anys de servei. Fa els deures amb un posat escrupolós i absent. No sé on es dirigeixen, però en un moment determinat, s’aixecaran i desapareixeran entre la multitud, després d’haver compartit aquest trajecte en una tarda tòrrida que s’enfonsa a la meva memòria. Aprofito per rebobinar i reviure els records que han conformat aquest viatge. Tinc la sensació que fullejant entre les pàgines, soc més conscient de l’instant mentre navegàvem a bord d’aquella barca de fusta pintada de color blau, mentre caminàvem en una nit tropical buscant animals amb les nostres llanternes o quan ens endinsàvem sense rumb aparent descobrint nous pobles amb les nostres muntures mecanitzades. Suposo que aquests moments romandran inalterables a dins meu, perquè les vivències són això, per viure-les un cop rere un altre.
Cada vegada queden menys estacions per arribar a l’última parada, Bangkok, com si del nostre propi viatge es tractés. Allà on va començar tot, també hi acabarà. M’envaeix un sentiment que m’acompanyarà a partir d’ara, la nostàlgia, una barreja entre la felicitat i la tristor. No sabria dir quin dels dos predomina sobre l’altre, però possiblement depèn més del present i de l’estat d’ànim de l’espectador. Així em veig, com un espectador més d’aquesta història que persisteix i resisteix a acabar. Com aquell mosquit en aquella nit d’estiu.
FI
Agraïments,
Al meu bon amic i company d’aventures Christopher, sense ell això no hauria estat mai possible, el seu suport ha sigut incondicional d’ençà que la idea començava a germinar. Als amics i família que han estat al meu costat per aconsellar-me. A tots i cadascun dels lectors que han dedicat un petit moment del seu temps i han viatjat al meu costat a cada capítol. Els vostres comentaris m’han animat a seguir i veure que tot el que escric arriba d’alguna forma al vostre imaginari.
Gràcies a aquest meravellós país per acollir-nos i a tota la gent amb qui vam coincidir compartint experiències úniques.
Aquest seguit de publicacions arriba a la seva fi, però el camí només acaba de començar.
20 d’octubre, Garriguella. No he tornat enrere en el temps, sinó al futur, o més ben aviat al present. Em trobo immers a la quotidianitat de la meva existència, en els problemes que conformen la meva rutina diària. Revisc aquells records i només penso a escapar-me per tornar a engegar la moto i submergir-me en aquella utopia. Com aquell dia, camí al poble de Pai, les tres hores de trajecte per les carreteres muntanyoses van ser un segon del rellotge anomenat vida. Un segon i estic a terra. El cavallet de la moto frega l’asfalt, perdo el control i acabo sobre el ferm, amb la gran sort que cap vehicle ve en direcció contrària. Els errors surten cars, però aquesta vegada estava d’oferta.
Finalment, arribem sencers al poble i ens dirigim al restaurant Mama noi, on per sorpresa, un dolç ens apropa molt a casa, creme brulee. Els propietaris són una parella jove, ell és francès, i per sort nostra, molt bon cuiner. Puc dir que he menjat un de les millors postres que recordo, en un país que ni existeixen els ingredients per fer-lo. Anem fins a l’allotjament que hem reservat per passar la nit, on ens rep una senyora amb cara de no entendre ni fava de què li diem. Acaba trucant la filla, que li explica que tenim reservada una de les dues casetes de fusta que tenen per llogar. Descarreguem tot l’equipatge i abans que el sol comenci a desaparèixer ens dirigim a un petit poble envoltat d’arrossars.
Els camins per arribar estan realment atrotinats, ple de forats, pedres i esllavissades. Anem trobant cases esquitxades pel paisatge, com si algú hagués determinat que la seva posició componia una obra d’art meditada. Un carrer conforme el nucli de la vila, que no deu tenir més de vintena de cases. Sobre els camps, hi ha unes construccions de bambú que permeten caminar sobre d’aquests, tot i que cada passa, deforma i fa grinyolar l’estructura, minvant la nostra confiança en la seva resistència. El sol decideix que per avui ja en té prou, i ens toca seguir els seus passos abans no sigui massa fosc per esquivar els forats del camí. Però resulta, que la moto d’en Christopher estava assedegada i s’ha begut tot el dipòsit. Comencem a preguntar per les cases si hi ha algun negoci o particular que ens pugui vendre una mica de combustible. Per sort nostra, la botigueta del poble, que ja tancava la porta, té ampolles de Coca-Cola amb gasolina.
Creuem els camps quan la foscor ja ho ha tenyit tot de monocroma, esquivant amb dificultat els obstacles, però em permeto un petit instant per apartar la mirada. Les cases s’il·luminen com un far al mig d’un oceà de negror, revelant una fotografia, que traça la vida de les persones que conformen aquestes llars. Com un escenari, il·luminat, i jo entre els seients buits, com l’únic espectador dels actes interpretats per mares cuinant el sopar dels fills, aquests fent els deures per a demà a l’escola, i, pares arribant d’un llarg dia de treball i abraçant la família. Em pregunto qui m’ha convidat a veure aquesta obra tan senzilla, però alhora tan gran.
27 de novembre, esmorzem un bol d’arròs amb carn, anomenat Pad Krapao. Ocupem part del matí visitant alguns dels temples del poble de Pai, i sí, sembla que com més al nord anem, més espectaculars són. Trobo que la senzillesa dels materials convergeix amb el perfeccionament de cada forma, de cada mosaic de pedres precioses, de cada dibuix pintat a les parets. Uns edificis que conviuen d’una forma més natural, arrelats a la cultura de les províncies i apropant el budisme al dia a dia de les seves gents. A la tarda hem planificat una visita molt especial, una cova anomenada Tham Lot, ubicada a escassos quilòmetres de la frontera amb Birmània. El recorregut de prop d’una hora per les carreteres revirades i muntanyoses concedeix uns paisatges de postal. Camps d’arròs en terrasses, plens de pagesos treballant les seves terres, sembrant el que un dia recolliran els seus fills. Cases i poblets remots que civilitzen la naturalesa salvatge, com petits bastions d’humanitat enmig d’una batalla de resiliència.
Arribem a l’entrada de la cova i programem amb l’oficina una visita per l’hora en què l’espectacle dona el tret de sortida. Són les sis i la nit comença a fer acte de presència. La nostra guia, una dona d’uns seixanta anys, amb sandàlies i més enforma que nosaltres, engega una espècie de llum d’oli que mai havíem vist. Desprèn una calor igual d’intensa com la llum que il·lumina les cambres de la gruta, amb grans formes rocoses esculpides pels corrents d’aigua, les gotes i els excrements. Cada vegada ens acostem més al punt que anisàvem contemplar. Travessem un riu subterrani infestat de peixos gegants, a bord d’una petita embarcació construïda amb canyes. La llum de la llanterna comença a deixar de ser necessària, perquè una gran portalada s’obre davant nostre en aquesta catedral de pedra natural. I els feligresos, sempre fidels, retornen a casa seva. Milers de falciots busquen el seu niu per passar la nit, formant un núvol tan dens que enterboleix el crepuscle. A l’esdeveniment s’hi sumen milers de ratpenats, que a diferència dels ocells, abandonen la seva llar, posant rumb a l’abisme nocturn.
28 de novembre, sempre m’han dit que els trajectes de retorn són més ràpids que els d’anada. Mai vaig entendre el perquè, però en aquesta ocasió és diferent. Sense cap mena de pressa per albirar el nostre destí, observem amb deteniment tot el que ens envolta. Imaginant allò que no podem veure. Qui habita aquella casa ”destartelada” a peu de carretera, quina matèria faran els nens que juguen al pati de l’escola quan entrin a classe, és feliç el monjo que està escombrant l’escala del temple? M’agrada pensar que sí.
Ens aturem a una hora d’arribar a la ciutat i virem per un camí de terra polsegós envoltat de densa vegetació. Comencem a caminar vora el riu fins que emergeix una cova. Aquesta vegada hi entrem sols, explorant amb les simples llanternes dels nostres mòbils. Caminant entre les escletxes i la molsa que conformen les petites cambres fins a localitzar els residents d’aquella llar tan humida. Una petita colònia de ratpenats s’aferren al sostre, dormint mentre el món continua girant. I, nosaltres fent una passa rere una altra, preguntant-nos quan començaran a crear un remolí al nostre voltant i ens convertirem en justiciers nocturns alats.
Uns kilòmetres més endavant fem una parada tècnica per anar a dinar. Trobem un negoci que ens ofereix un plat de fideus i una conversa d’allò més interessant. El propietari és un home senzill, d’uns cinquanta anys, amb els cabells curts i de color lila. Ens explica curiositats de la zona, ens pregunta sobre casa nostra i ens recomana anar a visitar un mercat proper on ell va a vendre un cop tanca el local. Així doncs, no ens ho pensem dues vegades i ens dirigim cap allà.
Seguint una carretera sinuosa entre arrossars, el sol embadalit a l’horitzó i nosaltres a l’altra punta del món. Amb la sensació que aquest vespre, encara que aquesta paraula no existeixi aquí, és molt més semblant al de casa nostre del que podríem imaginar. Un lloc, un moment, un instant entre la calidesa dels últims raigs de llum i el temor de la foscor. Arribem al mercat i la gent mira productes que no coneixem, conversa d’alguna cosa que no podem entendre i amb la moto ben carregada, se’n va. Tot és estrany, però alhora familiar. No hi ha res que s’assimili al que coneixem, però ens envolta un sentiment de pertinença. Potser, no perquè aquest indret ens aproximi a casa, sinó perquè ens allunya a un lloc que podria ser-ho.
Chiang Mai, 24 de novembre. Tenim la sensació que ha passat molt més temps del que portem descobrint aquest petit tros de món. Hem canviat les platges i els paisatges tropicals del sud, pels boscos i camps d’arròs del nord. Des de l’aire, la ciutat sembla més aviat un poble infinit que s’estén al peu de les muntanyes, estirant-se sobre la planícia fins a ocupar tot l’espai disponible. Ens recull un taxi a la porta de l’aeroport i ens dirigim a l’hotel, que es troba als afores de la ciutat. Deixem les motxilles i comencem a caminar amb una idea clara; localitzar un lloc on ens puguin servir alguna cosa per menjar. Són les tres del migdia, d’un diumenge, i tots els locals es troben tancats, però si alguna cosa bona té aquest país, és que sempre acabes trobant alguna paradeta amb un plat a punt. Arribem al mercat del barri on ens serveixen arròs, carn de porc cruixent i un petit bol de sopa. Tots els altres establiments són tancats, i després de diversos dies viatjant, tenim la percepció de tornar a saber en quin dia de la setmana ens trobem.
Igual que d’altres vegades, volem descobrir aquesta regió al nostre ritme, per tant toca trobar un ferro de dues rodes. Entrem al Zippy motorcycle i ens atén una noia de la nostra edat que resulta ser la propietària del negoci. M’adono que hi ha una nova generació amb la mirada posada a tenir una millor vida que els seus antecessors. Noves feines substitueixen els pescadors que es llevaven a les 3 de la matinada, els pagesos que es trencaven l’esquena ajupits als arrossars i tots aquells oficis tradicionals que alimentaven la cultura del país. Una cultura viva que evoluciona. I aquesta nació es troba en un procés de metamorfosis, que alhora, va esborrant a poc a poc una manera de viure extraordinària i singular.
Com que la demanda és molt alta, el primer dia ens toca compartir vehicle. El meu company de viatge Christopher i jo esquivem el dens trànsit nocturn serpentejant els cotxes aturats dels carrers que envolten la muralla de la ciutat. A l’interior d’aquests murs s’hi troba el centre històric, ple de temples imponents que s’alcen com a testimoni de la fe, i, una declaració moral d’una filosofia de vida col·lectiva. Entrem en un d’aquests recintes, custodiat per dos grans elefants blancs. El pati interior està compost per diverses edificacions de fusta, una fusta amb esquerdes que proclama el temps com a únic propietari. Observem amb admiració els detalls que decoren les parets i les columnes. Estudiem les imatges pintades que narren històries heroiques de la cultura de l’antic regne de Siam. Ens captiva el timbre immutable d’un monjo durant una llarga pregària que penetra el nostre esperit. A davant d’un altar ens afegim a un grup força nombrós de persones que demanen sort a l’amor i en seguim amb curosa rigorositat el procediment. Mai és de massa millorar les escasses possibilitats. I allà, comencem a entendre el lligam, encara present a la societat contemporània amb la doctrina budista. No tinc la sensació que es tracti d’una fe cega en un ordre superior, sinó un compromís amb si mateixos que serveix per reafirmar-se.
Un cop a fora, un mercat apareix a l’altre banda del semàfor. Aparquem a la vorera, entremig de desenes de motos sense saber si podrem tornar a trobar-la. Comencem a caminar des de la plaça dels tres reis, on hi ha un monument en honor a l’antic regne de Lan Na, o també conegut com el regne del milió de camps d’arròs. M’adono que conec ben poc d’aquestes regions del sud-est asiàtic. Tot i ser famoses pels seus majestuosos temples, poca gent o quasi ningú en coneix les seves històries. Històries de guerres entre regnes germans, llegendes heroiques que narren el naixement de nacions, i també, històries d’amor, com la donzella adormida. Aquesta fabula narra la història d’una jove princesa que persegueix el seu estimat després de quedar-ne embarassada. Caminà tres dies i tres nits fins que caigué esgotada de tant i morí. El seu esperit abandonà el cos, i aquest va créixer tant i tant que acabà convertint-se en la muntanya Doi Nang Non.
Creuem l’artèria principal del mercat, on trobem paradetes de tota mena, d’artesanies com roba, polseres, quadres o amulets perquè la sort t’acompanyi allà on vagis. De menjar, com farcells de verdures, sticky rice mango o el plat estrella de la zona, el Kao soi. I entremig, emergint sigil·losament, moltes oficines de canvi de moneda. Perquè Chiang Mai és com una cuca de llum. Resulta que a l’inici, aquests petits insectes només brillaven per tenir una aparença poc saborosa. Però l’evolució ha fet que actualment, aquesta llum, tingui una capacitat seductora que atrau gent d’arreu del món. No els jutjo, és una localitat que t’enamora, té una atmosfera especial, una calidesa que et fa sentir com si fossis a casa, encara que totes siguin diferents les unes amb les altres.
25 de novembre. Ens llevem tard després de dues nits nefastes. Anem a recollir la moto d’en Christopher i fem una parada tècnica a un Seven eleven. Potser encara no ho he dit, però si necessites qualsevol cosa, la trobaràs allà. Sembla ben bé impossible que hi puguin cabre tantíssims productes en un espai tan reduït. Si vols un ramen calent, hi ha una màquina per escalfar-te aigua i preparar el plat. O, si prefereixes un sandwich, també te’l faran a la mateixa caixa. Jo trio aquest últim per esmorzar, me’l menjo amb tres queixalades i engeguem els motors, rumb a l’infinit. Bé, potser no ben bé a l’infinit, però sí a la muntanya on s’ubica el temple Wat Phra That Doi Suthep, un dels més bonics que pots visitar en tot el país.
Després de gaudir d’una bonica carretera ombrejada que va escalant la muntanya dòcilment, arribem al peu d’unes escales, concretament tres-centes-sis. Ens semblen poca cosa al costat de les 1260 que vam pujar a Krabi, i també agraïm no haver de passar altre cop per una penitència d’aquell calibre. Dos grans nagas (serps protectores de la mitologia budista), custodien l’ascens fins a arribar al cim on trobem el recinte religiós. Amb un claustre i desenes d’imatges de buda que encerclen els edificis principals, però un destaca per sobre de la resta. Al centre hi ha una pagoda daurada de no més de vint metres, però tan brillant que sembla rivalitzar amb el mateix sol. Potser no és l’infinit, però el seu reflex és tan intens que no ens permet veure el paraigua de la punta, que paradoxalment té la funció de protegir del mateix sol.
Tanmateix no tots els temples exhibeixen aquesta ostentositat, el següent que visitem es troba integrat en el seu entorn, envoltat d’arbres centenaris que dansen quan el vent els hi canta, una pagoda de maons recoberta per una estora de molsa que es va formant got a gota per dissoldre’s amb la natura. És el primer temple que es va fundar a la ciutat, i ens impressionen els túnels subterranis, estrets i claustrofòbics que formen l’espai de meditació. Tinc la sensació que el budisme, igual que moltes altres doctrines religioses, s’ha allunyat del seu camí inicial, perdent el rumb i la raó de ser originals. No en soc expert, però puc observar que els primers monjos cercaven la calma, l’aïllament i la llum. Una llum provinent del seu interior i no dels reflexos de l’or incrustat en els seus temples.
La tarda irromp quan toquen les tres. No sé ben bé a quina hora es considera que ja ha arribat l’altre meitat del dia, a partir de quin moment has de deixar de dir bon dia per començar a dir bona tarda, però no entrarem en aquest debat. Continuem recorrent els carrers de la ciutat, buscant nous temples, confiant que el següent serà igual o més sorprenent que l’anterior. Però el que realment em queda gravat a la memòria són petits detalls insignificants, els que no destaquen, aquells que només perceps tu. Com l’olor de la fusta antiga, el soroll de l’aigua brollant de les fonts, el cant harmònic dels ocells amb les pregàries dels monjos.
No és la grandesa dels edificis el que romandrà a la teva memòria, sinó el que sents en aquests moments. Com el següent espai, dalt d’una muntanya, envoltat d’arbres, rius i roques, fan que no puguis distingir on acaba i on comença cada construcció. Malauradament, algunes zones es troben destruïdes degut a les fortes pluges que van afectar tot el nord ara fa uns mesos. Però és aquesta mimetització la que ha permès que l’aigua segueixi el seu camí. Un entorn lliure, sense barreres, sense murs que actuïn com a fortaleses, perquè és obert, i tothom en pot entrar i sortir, igual que l’aigua.
El següent lloc és realment estrany, pintoresc i inversemblant. Es mou entre una idea prometedora i una realitat insostenible. Als afores de la ciutat s’hi troba el parc reial, nom que ve donat perquè el rei Rama IX va fer-lo construir per l’exposició internacional d’horticultura. Com et podràs imaginar, aquests projectes serveixen com a bescanvi de favors a les classes influents del país, ja que el parc es troba en total desús. Centenars de places de pàrquing buides, policies passant les hores sota l’ombra d’un arbre i un gran espai desaprofitat. L’entrada al recinte es paga, i tot i que els jardins i els pavellons es conserven, molt pocs visitants arriben fins aquí. Crec que hauria de retornar-se a la ciutat, perquè s’hi puguin desenvolupar projectes que aportin valor als residents, i no com un atractiu turístic imposat.
Inesperadament de camí a l’hotel, topem amb un lloc sense atractiu aparent, simplement funcional i només pensat per les persones d’aquí. Un campus universitari, amb facultats com la d’agricultura o veterinària. Com he dit, els records més especials no es troben als edificis més grans, més alts o més bonics. Si no en petits matisos que defineixen un moment, un moment únic que acaba aprofundint dins teu, convertint-se en etern, i tu, com l’únic propietari.
22 de novembre, Khao Sok. Arribem a les cinc del matí després d’una nit molt moguda a alta mar. Un vaixell ens ha retornat a terra ferma mentre intentàvem dormir i no caure de les lliteres. Algú ha vomitat sobre les meves vambes, no les hauria d’haver deixat davant del lavabo. Ens esperem al costat del moll on ha atracat el vaixell, sota un cobert metàl·lic que ens resguarda de la pluja incessant. El soroll de les gotes impactant a sobre del sostre ens manté desperts durant la llarga espera del nostre següent transport. Dormo també durant tot el trajecte a l’autobús, la pastilla que vaig prendre m’ha deixat tan estabornit que no aconsegueixo despertar-me del tot fins a arribar al parc natural. Un cop el conductor atura la furgoneta i ens deixa davant l’hostal, ens adonem que ens hem equivocat.
La zona que volíem veure estava banyada per grans llacs i parets verticals farcides d’arbres. Aquí només hi ha un insípid riu, un carrer envoltat de cases, restaurants i hostals, com si del far west es tractés, però substituint els porxos de fusta per planxa de ferro. Contractem una excursió amb caiac pel riu amb un home d’uns setanta anys que ens fa de guia, sense saber ni una sola paraula en anglès. Ens va ensenyant els animals que hi ha, com algunes serps dels mangos, ocells, micos i un gos abandonat que a mig recorregut es suma a l’excursió . Abandonat o lliure, depèn amb quins ulls ho miris, si occidentals o locals. Durant el trajecte de tornada a la caixa posterior d’una pickup, el nostre guia treu un petit farcell d’arròs envoltat amb fulles, l’obre i li dona al gos que s’ho menja de bona gana. Quan ell ho decideix, salta i desapareix entremig dels arbres.
Tots aquests petits negocis regentats per persones de la zona i amb pocs recursos, em recorda a casa meva, a l’inici de l’arribada dels turistes nord-europeus. Quan cada família buscava una nova via d’ingressos, una nova oportunitat. Deixant enrere els seus oficis i aprenent nous idiomes per poder vendre testos de terrissa a un alemany. Arriba la nit i ens preparem per sortir a explorar el parc amb companyia d’un nou guia, uns frontals, i la foscor que ens envolta. Veig animals que només havia vist en pel·lícules, com llangardaixos de totes mides i colors, aranyes gegants i peludes, escorpins luminescents i, entre la penombra i els arbres, el rostre d’un petit Langur de Robinson, amb uns ulls enormes, ens mira preguntant-se per què estem destorbant el seu suculent àpat de fulles verdes.
Es fa de dia i altre cop ens espera un llarg trajecte amb autobús. Deixem enrere el poble i ens dirigim cap a Phuket, on haurem d’agafar un avió per moure’ns direcció al nord del país. Part del viatge el perds en trasllats, això diu tothom, i això pensava jo. Però aquests moments són petites pauses imprescindibles. Pauses d’un corrent de dopamina que inunda el teu cervell, un cervell que demana més experiències, més records, més indrets, més fotos, tot per mantenir un estat de felicitat etern. Tot i que a vegades les hores també es fan eternes, m’agrada seure, mirar per la finestra i limitar-me a observar com passa el món al meu voltant. Com si de la meva vida es tractés, van pujant i baixant persones. Persones que seuen el teu costat, i que, quan arriben al seu destí, s’aixequen i desapareixen. Quan torno a obrir els ulls, han passat 5 hores, i aquell autobús atrotinat aparca a l’estació de Phuket.
Ens prenem la resta del dia amb calma i visitem la ciutat antiga, o el que era el poble original. Hi trobem certa influència colonial en l’arquitectura, edificis blancs, beix, blau pastís, grocs. Aquesta singularitat és deguda al fet que antigament era un port comercial molt concorregut per europeus, un fet distintiu que va nodrir el centre neuràlgic i que quasi no veus a cap altra població del territori. Portem deu dies seguits alimentant-nos a base de fideus d’arròs o arròs en la seva forma més bàsica, alternant cada àpat per no repetir dos cops seguits, i la cultura culinària tailandesa és increïble, a quasi qualsevol paradeta et serviran un àpat digne de restaurant a preu d’un cafè. Però així i tot, necessitàvem fer una copa de vi, una mica de pa, oli d’oliva i pasta, així que com dos turistes que som, busquem un restaurant italià per sopar un bon àpat mediterrani.
Acabem la nit refugiats en un centre comercial mentre cau una tromba d’aigua inesperada. La calor persisteix després de la pluja i és una sensació irracional per a mi, diria que quasi antinatural. Tenim associat que l’aigua significa frescor, que cada gota purifica i desperta la natura latent. Però no tot respecta el que pressuposem, el món el normalitzem nosaltres especulant envers un ordre que s’estavella amb el simple fet que aquesta incessant pluja no és fidel al nostre absurd suposable.
16 de novembre, un ferri sorprenentment ràpid ens porta des de Surat Thani a Koh Tao, la que serà casa nostra per uns dies. Arribem quan el sol desapareix per l’horitzó, allà on sembla acabar-se el món, o començar per algú altre. El vaixell amarra al port principal i una munió de persones comença a caminar per la passarel·la. Ens afanyem a llogar una moto a bon preu, i, és que si vols descobrir tots els racons de l’illa amb llibertat és el millor o únic sistema disponible. Encenem els motors, carreguem una motxilla davant i un altre al darrere i procurem mantenir l’equilibri posant rumb a l’hostal. Ens incorporem a la via principal, artèria que travessa l’illa de nord a sud, o a l’inrevés, depenent de la direcció que portis. De seguida ens adonem que aquest caos ordenat que caracteritza el trànsit del país aquí encara és més pronunciat i és indispensable tenir experiència en l’art de l’anticipació i aguditzar tots els teus sentits. Ens equivoquem uns quants cops fins a arribar finalment al nostre hostalatge, un edifici de 3 plantes en el qual dormirem a l’última, en una habitació de 12 persones, sense aire condicionat, mosquits i uns galls molt matiners, certament una fatal elecció. Quedem al restaurant Dee Dee amb un suís i una francesa que hem conegut durant el trajecte. La nit s’allarga a la platja amb unes cerveses i converses sobre les nostres parelles d’institut. És realment increïble com pots acabar parlant de qualsevol cosa amb una persona que acabes de conèixer i després segurament no veure-la mai més res. Potser és aquest fet el que ho fa tan senzill.
17 de novembre, hi ha una cosa sorprenent i fascinant en aquesta illa, i és la felicitat que sembla experimentar i compartir tothom. Són les 8 del matí i ens dirigim a l’escola de busseig. Aquí em trobo amb una utopia, amb un somni col·lectiu, que és despertar-te cada de matí amb ganes d’anar a treballar, perquè quan fas allò que més t’agrada, aquella feina deixa de ser una obligació. Però, també tinc la sensació que alimentem una maquinària que cada vegada demana més combustible i que a poc a poc va consumint una illa que viu una batalla, una batalla per apoderar-se de tots els racons declarats lliures.
Sortim del port amb una barca de fusta de dues plantes, pintada d’un blau tan intens que fa que el mar es destenyeixi al seu pas. Ens aturem a un petit paradís anomenat Japanese Garden. Realitzem una sèrie d’exercicis per aprendre a controlar tot l’equip de submarinisme, com la botella, el regulador, l’armilla o ‘’jaket’’ i la mascara, que no ulleres, sobretot no equivocar-se amb aquest últim objecte o li deuràs una cervesa a l’instructor. A poc a poc anem agafant confiança i la respiració neguitosa es calma, comencem a observar l’entorn que ens envolta i adonar-nos que el seu nom entreveu un delicat jardí de corall i sorra que es mostra davant nostre. S’acaba l’aire i toca sortir pujant una escala, i certament força més difícil que quan et llences a l’aigua.
19 de novembre, per primera vegada d’ençà que vam arribar al país, hem establert una rutina, uns horaris que ens fan sentir com si forméssim part de l’engranatge que cada dia mou la vida de les persones que la poblen, que encaixa perfectament i gira sense que ningú se n’adoni. 6 del matí, ens dirigim cap a l’escola de busseig per embarcar-nos al tercer i últim dia del nostre curs. Hem descobert un món nou, que succeeix a tan sols uns metres de profunditat, on el temps sembla transcórrer molt més a poc a poc, però a un ritme que no s’atura. Les diferents espècies que l’habiten depenen d’un finíssim equilibri d’entre molts elements que els afecten sense ells ser-ne conscients, perquè allò que està passant a la superfície, a pocs metres, fa que casa seva estigui amenaçada, sense tampoc ser-ne coneixedors. Amb els ulls oberts i abduïts totalment per la cadència de la nostra respiració podria dir que som merament uns visitants d’un medi que no ens pertany. Em pregunto si pot ser algun dia, tot això que tenim just davant haurà desaparegut, serem les últimes generacions que podran conèixer el món tal com era, o com hauria de seguir sent? Igual que els éssers que habiten aquestes aigües i no són conscients de la seva fragilitat, crec que jo no soc conscient de la dimensió que impliquen aquestes paraules. Potser, al final, no som tan diferents els uns dels altres.
Un cop acabat el curs, decidim que a arribat el moment de descobrir terra ferma, i allarguem la nostra estança dos dies més. Si hi ha una cosa bona d’improvisar les teves vacances és que pots fer el que et rota. Gràcies a les recomanacions del nostre bon instructor Carlos, gaudim per primer cop d’un plat que serà un dels nostres preferits, el Kao Soi, una sopa de curri vermell amb fideus fregits, carn molt melosa, una sèrie de topins al gust i més fideus al fons del plat, però bullits. Engeguem la moto i tornem a creuar tota l’illa, recorrent les seves carreteres irregulars, però alhora perfectes. Els seus camins atrotinats però alhora ferms. Ens va fregant la brisa marina per recordar-nos que encara que siguem al mig de muntanyes atapeïdes d’arbres, el mar és a l’altre banda. Apaguem els motors, posem els cavallets, i comencem a caminar pel bosc. Un passeig de mitja hora amb desnivell negatiu, molta humitat i l’esperança de trobar una petita cala anomenada Light House, nom donat perquè antigament un far il·luminava des de dalt d’un penya-segat les roques d’aquella badia.
Arribem a un petit racó on trobem no més de cinc metres de platja de corall mort, encara prou esmolat per fer-te un bonic record d’aquell moment. No hi ha ningú i segurament fa dies que cap ànima visita aquell lloc, és més, poques persones es deuen aventurar a buscar-ho. Jo soc de la Costa Brava i tinc platges increïbles a pocs kilòmetres de casa, però tot i allunyar-te caminant, o amb barca, sempre trobes petjades recents. Però en aquesta platja, per primera vegada, noto que hi estic sol de debò. Em trec la roba, i, tot i portar banyador, decideixo no posar-me’l i sortir a nedar. Per sorpresa meva, no estic sol, m’envolten trossos de bosses de plàstic, xarxes de pesca, caixes de porexpan i molts altres objectes provinents del suc dels dinosaures. És curiós com a vegades, tot i sentir-nos aïllats, alguna cosa ens recorda que els tentacles d’aquesta espècie anomenada humans, s’estenen per tots els territoris, tots els medis i tots els elements.
20 de novembre, últim dia en aquesta petit tros de terra del golf tailandès. Avui també decidim recórrer l’illa amb la nostra companya de dues rodes tot i que el temps no acompanya i toca posar-se l’impermeable. Volem veure tortugues i els anomenats ‘’baby sharks’’. Tot i visitar els llocs més habituals per observar aquests animals, el mar està remogut i la visibilitat és dolenta i no tenim sort en la comesa. Alguns podran pensar que va ser un dia perdut, que no vam tenir la sort de veure tortugues o taurons, jo penso que vam ser afortunats de ser en aquell lloc i en aquelles condicions, perquè el que no és perfecte per alguns, és ideal per uns altres. I observar una illa paradisíaca en la penombra d’una tempesta, és veure-la en tota la seva esplendor. Segurament no ho veuràs en un post a les xarxes socials o al follet d’una agència, però el que fa especial les illes no és el sol i la sorra de les seves platges, sinó la vida que es veu envoltada d’una blavor quasi infinita. El sol es torna a pondre sobre l’horitzó, i el cel només es veu il·luminat pels llamps que brillen sobre l’aigua del mar, albirant un nou món per descobrir.
És la tercera vegada que sec a la cadira, encenc l’ordinador i començo a tocar les tecles que van formant aquestes paraules, sense encara saber el motiu, sense tampoc voler buscar-lo, només com un canal on el corrent arrossega lletra per lletra per cultivar i germinar les meves idees. Desconec si tot això pot interessar algú, si algú es pot sentir representat o nostàlgic quan llegeix aquestes vivències. A mesura que escric em neix un enorme desig de continuar descobrint el món, les seves gents, la seva vida, el seu entorn i tot allò que encara m’és desconegut.
Si vols descobrir un país en profunditat lloga una moto. Sobretot al sud-est asiàtic és ideal per moure’t a curtes i mitjanes distàncies. Si tens pensat fer llargs recorreguts, recomanaria desplaçar-te amb transport públic i després llogar-la per explorar la zona.
El problema de realitzar llargues distàncies amb la moto és la motxilla, pensa que portaràs entre 10 i 15 kg a l’esquena durant moltes hores, i, llevat que la moto tingui una estructura per lligar-la a sobre, es farà pesat i molt molest. En el cas de planificar una ruta per recórrer un o diversos països, la millor opció és seleccionar una moto pensada per aquesta tasca.
Una altra opció podria ser llogar un cotxe, en el cas d’un grup us permetria portar tot l’equipatge de forma còmoda, tenir aire condicionat i dividir despeses. Ara bé, no conec quasi ningú que ho faci, la major part de les vegades acaba sent igualment més econòmic agafar autobusos o trens
La moto et dóna una sensació de llibertat addicional, sentir com l’aire t’acaricia la cara mentre recorres les carreteres encaixonades entre els arbres que pretenen abraçar als de l’altre costat. Amb cap altre vehicle experimentaràs aquesta sensació.
A les ciutats és el transport més pràctic, ràpid i econòmic, Podràs passar per tot arreu, esquivar embussos quilomètrics i aparcar a qualsevol lloc.
Al camp no hi haurà camí que se’t resisteixi, tot i que se solen llogar escúters, són prou versàtils com per entrar i fer un bon paper si tens prou traça i experiència.
Si no tens experiència en conduir sobre dues rodes, no és un bon lloc per començar. El trànsit es bastant caòtic i perillós, has de conèixer bé les possibilitats del vehicle, anticipar-te molt i tenir un gran domini sobre diferents superfícies.
Així doncs, lloga una moto, explora, perd-te i deixa’t sorprendre. Viuràs moments únics que gravaràs a la teva memòria per sempre.
Aquesta és una gran pregunta i amb difícil resposta. És un tema molt subjectiu i dependrà de molts factors. Primer si ets home o dona, després quines zones tens previstes visitar, quants dies hi estaràs, quines activitats vols realitzar o si tens prou espai per tot el que vols portar. D’entrada et diria que del que tens pensat portar, n’agafis la meitat.
Anem per passos. Si ets dona no et podré aconsellar amb tot, però pel que vaig sentir i veure, la millor opció és portar dos banyadors i algun top esportiu, principalment perquè plegats ocupen poc lloc a la motxilla i assequen ràpid. En el cas dels homes, 4 o 5 calçotets en tindràs de sobre per anar rotant quan facis la bugada.
Les zones en general són molt similar pel que fa a la climatologia. Sí que és cert que al nord, com Chiang Mai o Pai, de nit sol refrescar més i si vas en moto tenir uns pantalons llargs podria ser aconsellable, però et passaràs la resta del viatge portant-los simplement per dos trajectes contats. La millor opció són uns pantalons amb cremallera que siguin convertibles de llargs a curts. Jo em decantaria per aquest model i un o dos més de curts, còmodes i amb butxaques per si fas sortides o tens pensat llogar moto.
Per la part superior, 3 o 4 samarretes curtes seran suficients, però després de quedar rostit pel sol, us aconsello portar una samarreta llarga prima per protegir-vos a la platja o per trajectes llargs de moto. També us serà útil a les nits més fresques del nord o per si visiteu alguna reserva natural on hi hagi molts mosquits.
Els dies que tens previst estar al país no és tan important com sembla, ja que hi ha molts locals per fer la bugada o fins i tot cases particulars, que els hi pagues per netejar i planxar la roba, aquestes solen col·locar un cartellet al carrer amb els preus. Per tant, amb una bona organització pots anar més lleuger d’equipatge.
El calçat és bàsic i alhora crític. Jo us aconsello unes vambes còmodes i com a opcional, però que pot marcar la diferència, sola de trail i Goretex. Mai saps en quines condicions pots trobar-te en un país que depenent de l’estació, pot ploure cada dia. Els mitjons millor foscos, prims i baixos.
Un altre factor que encara no he mencionat és tot allò que voldràs comprar. Penseu que hi ha molts mercats i botigues a les ciutats, per tant, quasi segur que voldreu comprar alguna peça de roba de record, almenys uns pantalons d’elefants i una samarreta de la selecció tailandesa de futbol.
Altres coses que necessitareu segur són alguns medicaments, tot i que allà a les farmàcies hi trobaràs absolutament de tot. Els 7eleven poden tenir alguna secció de parafarmàcia, cremes solars, pastilles per dormir i molt més del que et pots imaginar. Uns taps o antifaç poden ser aconsellables si tens un somni lleuger i depenent d’on tinguis pensat dormir, als hostals no sempre hi ha silenci. Com accessoris, jo m’emportaria una gorra, una bandolera grossa o motxilla petita, unes sandàlies, a triar unes Crocs, que podràs comprar allà per una quarta part del preu d’aquí. Els colors també són importants, millor colors neutres i clars, primer pels mosquits i segon pel sol. El teixit que sigui de cotó i transpirable, suaràs molt. I no t’oblidis d’una tovallola d’aquestes del Decathlon que ocupen poc espai i en mitja hora està seca.
Si tens pensat anar a Tailàndia, aquí us deixo uns quants consells de quines són les millors opcions per tenir internet en aquest país:
Targetes eSIM
Normalment aquesta opció és la més cara, però també la més cómode. La pots contractar des de casa abans de començar el viatge, i un cop arribis ja disposaràs d’internet. Els preus ronden entre els 40€ als 60€, depenent de la tarifa, els dies i la companyia que triis. Una de les més famoses i que dona més cobertura internacional és Holafly, no l’he provat mai però segons em van dir alguns viatgers funciona sempre molt bé.
Targetes físiques
Si arribes volant a la capital Tailandesa i tens pensat comprar una targeta de dades, tens l’opció de baixar a l’última planta de l’aeroport, direcció al metro també anomenat Aeroport Link.
Allà hi ha diverses companyies que ofereixen els seus serveis de dades, però els preus són 3 vegades més cars del que es paga al país. Jo vaig demanar al 7 eleven per una oferta de 200 baths trenta dies d’internet il·limitat a 15 Mbps, suficient perquè el maps funcioni bé i enviar fotos. En aquesta botiga en concret no la tenien, i sobretot demaneu per les targetes més econòmiques, la resta son productes per turistes a preus també molt inflats. Per tant, nosaltres vam optar anar fins al centre de la ciutat i buscar una millor oferta.
És importantíssim aprofitar el wifi de l’aeroport i descarregar Grab o Bolt per demanar un taxi a bon preu, alerta amb els que estan esperant a fora que poden estafarte. Un preu correcte per aquest trajecte hauria de rondar entre els 300 i 500 Baths. Un cop vam ser el centre, només vam trobar disponible la tarifa de 350baths (9,26€) per internet il·limitat i 10 Mbps. No vam tenir cap problema durant la nostra estada a quasi cap zona del país, a excepció de coves o zones molt aïllades. El meu consell és que demaneu a qualsevol 7Eleven de la ciutat una tarifa que s’adapti al que necessitareu, però per fer turisme l’opció de 200 o 350 baths són més que suficients.
