Chiang Mai, 24 de novembre. Tenim la sensació que ha passat molt més temps del que portem descobrint aquest petit tros de món. Hem canviat les platges i els paisatges tropicals del sud, pels boscos i camps d’arròs del nord. Des de l’aire, la ciutat sembla més aviat un poble infinit que s’estén al peu de les muntanyes, estirant-se sobre la planícia fins a ocupar tot l’espai disponible. Ens recull un taxi a la porta de l’aeroport i ens dirigim a l’hotel, que es troba als afores de la ciutat. Deixem les motxilles i comencem a caminar amb una idea clara; localitzar un lloc on ens puguin servir alguna cosa per menjar. Són les tres del migdia, d’un diumenge, i tots els locals es troben tancats, però si alguna cosa bona té aquest país, és que sempre acabes trobant alguna paradeta amb un plat a punt. Arribem al mercat del barri on ens serveixen arròs, carn de porc cruixent i un petit bol de sopa. Tots els altres establiments són tancats, i després de diversos dies viatjant, tenim la percepció de tornar a saber en quin dia de la setmana ens trobem.
Igual que d’altres vegades, volem descobrir aquesta regió al nostre ritme, per tant toca trobar un ferro de dues rodes. Entrem al Zippy motorcycle i ens atén una noia de la nostra edat que resulta ser la propietària del negoci. M’adono que hi ha una nova generació amb la mirada posada a tenir una millor vida que els seus antecessors. Noves feines substitueixen els pescadors que es llevaven a les 3 de la matinada, els pagesos que es trencaven l’esquena ajupits als arrossars i tots aquells oficis tradicionals que alimentaven la cultura del país. Una cultura viva que evoluciona. I aquesta nació es troba en un procés de metamorfosis, que alhora, va esborrant a poc a poc una manera de viure extraordinària i singular.
Com que la demanda és molt alta, el primer dia ens toca compartir vehicle. El meu company de viatge Christopher i jo esquivem el dens trànsit nocturn serpentejant els cotxes aturats dels carrers que envolten la muralla de la ciutat. A l’interior d’aquests murs s’hi troba el centre històric, ple de temples imponents que s’alcen com a testimoni de la fe, i, una declaració moral d’una filosofia de vida col·lectiva. Entrem en un d’aquests recintes, custodiat per dos grans elefants blancs. El pati interior està compost per diverses edificacions de fusta, una fusta amb esquerdes que proclama el temps com a únic propietari. Observem amb admiració els detalls que decoren les parets i les columnes. Estudiem les imatges pintades que narren històries heroiques de la cultura de l’antic regne de Siam. Ens captiva el timbre immutable d’un monjo durant una llarga pregària que penetra el nostre esperit. A davant d’un altar ens afegim a un grup força nombrós de persones que demanen sort a l’amor i en seguim amb curosa rigorositat el procediment. Mai és de massa millorar les escasses possibilitats. I allà, comencem a entendre el lligam, encara present a la societat contemporània amb la doctrina budista. No tinc la sensació que es tracti d’una fe cega en un ordre superior, sinó un compromís amb si mateixos que serveix per reafirmar-se.
Un cop a fora, un mercat apareix a l’altre banda del semàfor. Aparquem a la vorera, entremig de desenes de motos sense saber si podrem tornar a trobar-la. Comencem a caminar des de la plaça dels tres reis, on hi ha un monument en honor a l’antic regne de Lan Na, o també conegut com el regne del milió de camps d’arròs. M’adono que conec ben poc d’aquestes regions del sud-est asiàtic. Tot i ser famoses pels seus majestuosos temples, poca gent o quasi ningú en coneix les seves històries. Històries de guerres entre regnes germans, llegendes heroiques que narren el naixement de nacions, i també, històries d’amor, com la donzella adormida. Aquesta fabula narra la història d’una jove princesa que persegueix el seu estimat després de quedar-ne embarassada. Caminà tres dies i tres nits fins que caigué esgotada de tant i morí. El seu esperit abandonà el cos, i aquest va créixer tant i tant que acabà convertint-se en la muntanya Doi Nang Non.
Creuem l’artèria principal del mercat, on trobem paradetes de tota mena, d’artesanies com roba, polseres, quadres o amulets perquè la sort t’acompanyi allà on vagis. De menjar, com farcells de verdures, sticky rice mango o el plat estrella de la zona, el Kao soi. I entremig, emergint sigil·losament, moltes oficines de canvi de moneda. Perquè Chiang Mai és com una cuca de llum. Resulta que a l’inici, aquests petits insectes només brillaven per tenir una aparença poc saborosa. Però l’evolució ha fet que actualment, aquesta llum, tingui una capacitat seductora que atrau gent d’arreu del món. No els jutjo, és una localitat que t’enamora, té una atmosfera especial, una calidesa que et fa sentir com si fossis a casa, encara que totes siguin diferents les unes amb les altres.
25 de novembre. Ens llevem tard després de dues nits nefastes. Anem a recollir la moto d’en Christopher i fem una parada tècnica a un Seven eleven. Potser encara no ho he dit, però si necessites qualsevol cosa, la trobaràs allà. Sembla ben bé impossible que hi puguin cabre tantíssims productes en un espai tan reduït. Si vols un ramen calent, hi ha una màquina per escalfar-te aigua i preparar el plat. O, si prefereixes un sandwich, també te’l faran a la mateixa caixa. Jo trio aquest últim per esmorzar, me’l menjo amb tres queixalades i engeguem els motors, rumb a l’infinit. Bé, potser no ben bé a l’infinit, però sí a la muntanya on s’ubica el temple Wat Phra That Doi Suthep, un dels més bonics que pots visitar en tot el país.
Després de gaudir d’una bonica carretera ombrejada que va escalant la muntanya dòcilment, arribem al peu d’unes escales, concretament tres-centes-sis. Ens semblen poca cosa al costat de les 1260 que vam pujar a Krabi, i també agraïm no haver de passar altre cop per una penitència d’aquell calibre. Dos grans nagas (serps protectores de la mitologia budista), custodien l’ascens fins a arribar al cim on trobem el recinte religiós. Amb un claustre i desenes d’imatges de buda que encerclen els edificis principals, però un destaca per sobre de la resta. Al centre hi ha una pagoda daurada de no més de vint metres, però tan brillant que sembla rivalitzar amb el mateix sol. Potser no és l’infinit, però el seu reflex és tan intens que no ens permet veure el paraigua de la punta, que paradoxalment té la funció de protegir del mateix sol.
Tanmateix no tots els temples exhibeixen aquesta ostentositat, el següent que visitem es troba integrat en el seu entorn, envoltat d’arbres centenaris que dansen quan el vent els hi canta, una pagoda de maons recoberta per una estora de molsa que es va formant got a gota per dissoldre’s amb la natura. És el primer temple que es va fundar a la ciutat, i ens impressionen els túnels subterranis, estrets i claustrofòbics que formen l’espai de meditació. Tinc la sensació que el budisme, igual que moltes altres doctrines religioses, s’ha allunyat del seu camí inicial, perdent el rumb i la raó de ser originals. No en soc expert, però puc observar que els primers monjos cercaven la calma, l’aïllament i la llum. Una llum provinent del seu interior i no dels reflexos de l’or incrustat en els seus temples.
La tarda irromp quan toquen les tres. No sé ben bé a quina hora es considera que ja ha arribat l’altre meitat del dia, a partir de quin moment has de deixar de dir bon dia per començar a dir bona tarda, però no entrarem en aquest debat. Continuem recorrent els carrers de la ciutat, buscant nous temples, confiant que el següent serà igual o més sorprenent que l’anterior. Però el que realment em queda gravat a la memòria són petits detalls insignificants, els que no destaquen, aquells que només perceps tu. Com l’olor de la fusta antiga, el soroll de l’aigua brollant de les fonts, el cant harmònic dels ocells amb les pregàries dels monjos.
No és la grandesa dels edificis el que romandrà a la teva memòria, sinó el que sents en aquests moments. Com el següent espai, dalt d’una muntanya, envoltat d’arbres, rius i roques, fan que no puguis distingir on acaba i on comença cada construcció. Malauradament, algunes zones es troben destruïdes degut a les fortes pluges que van afectar tot el nord ara fa uns mesos. Però és aquesta mimetització la que ha permès que l’aigua segueixi el seu camí. Un entorn lliure, sense barreres, sense murs que actuïn com a fortaleses, perquè és obert, i tothom en pot entrar i sortir, igual que l’aigua.
El següent lloc és realment estrany, pintoresc i inversemblant. Es mou entre una idea prometedora i una realitat insostenible. Als afores de la ciutat s’hi troba el parc reial, nom que ve donat perquè el rei Rama IX va fer-lo construir per l’exposició internacional d’horticultura. Com et podràs imaginar, aquests projectes serveixen com a bescanvi de favors a les classes influents del país, ja que el parc es troba en total desús. Centenars de places de pàrquing buides, policies passant les hores sota l’ombra d’un arbre i un gran espai desaprofitat. L’entrada al recinte es paga, i tot i que els jardins i els pavellons es conserven, molt pocs visitants arriben fins aquí. Crec que hauria de retornar-se a la ciutat, perquè s’hi puguin desenvolupar projectes que aportin valor als residents, i no com un atractiu turístic imposat.
Inesperadament de camí a l’hotel, topem amb un lloc sense atractiu aparent, simplement funcional i només pensat per les persones d’aquí. Un campus universitari, amb facultats com la d’agricultura o veterinària. Com he dit, els records més especials no es troben als edificis més grans, més alts o més bonics. Si no en petits matisos que defineixen un moment, un moment únic que acaba aprofundint dins teu, convertint-se en etern, i tu, com l’únic propietari.
Deixa un comentari