Setze de gener, sis de la matinada, és tan d’hora que l’aviam encara dorm. Baixem de l’autobús nocturn encara trasbalsats pels crits del conductor. Arribem a la ciutat de Hoi An quan les llums dels carrers comencen a apagar-se per deixar lloc al sol astre. Encara no entenc com pot ser que aquest país et serveixi un plat de sopa amb fideus a aquestes hores, però hem de fer temps d’alguna manera fins que ens donin l’habitació. Hoi An és una petita ciutat patrimoni de la humanitat, amb una arquitectura tradicional envoltada i travessada per canals. Edificis de fusta que ja han perdut aquella olor arbòria, amb plantes que arrelen sobre les teules aixecades dels sostres, patis interiors en penombra per l’aglomeració de parets veïnes, molsa que poc a poc reclama les esquerdes, construint noves formes que han esdevingut una cosa que divergeix del que van ser un dia. La ciutat es troba envoltada per camps d’arròs negats d’aigua, i a diferència del nucli, aquí són els camins que travessen els canals, i aquests d’una manera o una altre, sempre et retornen al mateix lloc.
Si observes un mapa, veuràs ràpidament que aquest país té algunes peculiaritats, com per exemple que és molt allargat i prim, tant prim que en algunes zones no fa més de 50 kilòmetres d’ample, és menys de la distància que tinc des de casa meva a Girona. Però un altra característica és l’extensa costa que banya tot el contorn, i si pares a pensar-hi, segurament no et ve cap imatge de com deu ser, si és de sorra, escarpada, paradisíaca, o si pots banyar-te o no. Doncs sí, com pots deduir observant un mapa, són platges allargades, tan llargues que pràcticament no veus el final sobre l’horitzó, de sorra, i res més. Bé, realment si entréssim en detalls hi podríem trobar totes les tipologies, des de la desembocadura del riu Mekong al sud, fins a la famosíssima Bahia de Ha-Long al nord. I encara que no sigui Cancún, Bali o alguna illa de Tailàndia, el mar sempre té el mateix efecte sobre mi. Sento que aquest blau homogeni i persistent és compartit per tothom, per cada persona que l’observa, per cada pell nua que tremola quan sent la fred de les seves aigües, per l’olfacte que identifica l’olor de la sal, les pedres, les algues, i fins i tot l’efecte que en té el sol sobre totes elles. Potser aquest capítol es basa en relatar l’indret el qual em trobo, i és que sempre parlo de la gent per explicar com és el lloc, i m’oblido d’il·lustrar el lloc que defineix com és la gent.
Direcció cap a l’interior trobem un dels complexos arquitectònics més rellevants del país, My Son, bressol de la cultura i centre religiós dels Champa, una civilització ja desapareguda. Maons d’argila apilats un a sobre de l’altre van formant edificis que s’alcen verticalment sense temor a mirar cap al cel. Quan ets entremig d’aquestes construccions ja annexades per la natura, incorporades al paisatge, entre boscos i muntanyes que formen valls al seu voltant, perceps una subtil força espiritual, com si el cel que ara és blau esdevé magenta i després negre, amb les estrelles com a missatgeres que conversen amb cada racó d’aquest espai.
I encara que tot això soni èpic i sembli fantàstic, el següent lloc el recordo amb més delit. Difícilment el podria assenyalar en un mapa, i és que després de fer quasi una hora de carreteres transitades per camions circulant com autèntics maníacs, no m’imaginava que a cinc minuts de la via principal trobaria un tros de la Garrotxa. Un gorg d’aigua freda envoltat d’enormes pedres rodones i llises que semblen transportades per maquinària pesant. Arbres que amb el seu color verd tropical incorporen a la paleta de colors del lloc l’equilibri perfecte. Aprofitem que no hi ha absolutament ningú per banyar-nos sense roba, per llençar-nos escalant les parets i per aturar-nos per primera vegada. Sovint quan comences un viatge portes una inèrcia esfereïdora que t’impulsa a anar d’un punt a un altre per no perdre’t absolutament res, però acabes sense veure-ho del tot. Ja havia tingut aquesta sensació en altres ocasions, però no és fins que decideixes sortir del comú i ‘’desaprofitar’’ una tarda, fins que no dius; Anem a aquest punt del mapa que em transmet bones sensacions, fins que vires en aquell camí sense senyalitzar, quan de cop i volta prens consciència i te’n adones del lloc on el qual et trobes. És una sensació reveladora, com si et despertessis d’un estat letàrgic i la respiració es tornés més lleugera. De cop i volta dius, soc aquí, i aquí és on vull ser. I quan escric aquestes línies prenc més consciència dels detalls, del moment i de la fortuna que ens va conduir-hi, perquè certament sento que aquell lloc és nostre, com el record que en tinc.
Deixa un comentari