Disset de gener, i no m’estendré gaire en el capítol proper. Veig Da Nang com ciutat totalment artificial, moderna i sotmesa al caos que imposa un ritme frenètic a una localitat que veu com la seva morfologia urbana esdevé precisament cada vegada menys local a canvi de més altitud. Com si d’un ésser viu tractés, practica un contorsionisme impecable que no permet distingir-la. Aquesta és la imatge que en tinc. I no sembla ser compartida per la resta del món, perquè cada dia arriben més persones que secunden aquest canvi, recargolant una mica més aquesta forma.
Hi ha una frontera, una frontera física que separa dos mons. Normalment, les fronteres són línies fictícies traçades en un mapa i que delimiten dos espais que es fan dir propietat d’algú, un rei, un emperador o un tirà que s’autodetermina ordenant de les seves lleis. Però a sobre aquella muntanya, entre el verd i el negre de l’asfalt s’alça una torre que mira sense vacil·lar com el mar s’endinsa terra endins, formant un esbós que esdevé obra una vegada l’has creuat. El final i el començament, el que entenem geogràficament pel nord i el sud, o més aviat històricament. Civilitzacions, pobles, ètnies o idees. Els bons i els dolents, a ulls de qui vulgui mirar. Una vegada l’he creuat sento que alguna cosa ha canviat, el final d’aquell malson que fa dies que ha començat s’acaba i torno a veure els colors de l’obra més important.
Després de contemplar una de les millors carreteres del món segons van descriure els tres integrants del programa televisiu Top Gear, trobem un petit poble on l’únic restaurant obert era aquell on el gos de la família va gaudir d’un bon tiberi gràcies a nosaltres. No sé si heu tastat mai l’ànec bullit, fred i acompanyat d’arròs amb soja, però no ho feu. Desconec si és una recepta valorada per la cuina d’aquest país, però hi ha millors maneres de cuinar i combinar tots tres elements. En aquest poble hi ha un carrer que cus cada casa a un únic bloc comú. Com si observessis els periples d’un explorador, tens la sensació de ser espectador de fets quotidians poc comuns, però que saps ubicar perfectament en una història exòtica sobre un navegant que ha comprat un bitllet per un vaixell que l’ha portat al bell mig del sud-est asiàtic en una calorosa i humida tarda de l’any 1956.
No més de quatre metres entre porta i porta, un espai limitat on els habitants sembla ser que no en puguin sortir o no ho vulguin. Una escola, que demana espai entre les parets de les cases, un mercat que s’improvisa al racó que ho permeti, cadires que controlen i donen pas als que entren sense ser benvinguts, roba estesa que minva el cel blau, olors que camuflen el mar que tenim just darrere, i la sorra que difumina i posa punt final d’una forma gentil i amable.
Deixa un comentari